El portaveu Francesc Homs va advertir l'altre dia que, si Rajoy es fa el sord a l'exigència del pacte fiscal, el Govern és ben capaç de convocar una consulta popular sobre aquest tema. A Madrid, com és lògic, només de sentir-ho van aturar totes les màquines, i tots els incipients alts càrrecs del govern de Don Mariano es van apressar a fer cua al lavabo, presos d'un atac de fluixera d'esfínters. "Una consulta, no! Una consulta, no!", repetien esverats, amb expressió desencaixada. Fins i tot el president Rajoy es va traure el cigar de la boqueta bífia i va expulsar una voluta de fum en senyal d'alarma. A Madrid només hi ha una cosa que temin més que el cel els caigui damunt el cap, i és una consulta popular catalana.
I és que les consultes populars catalanes són petites, peludetes i suaus, com el ruc de Juan Ramón Jiménez. Hi va haver un moment, això és cert, que la seva mera convocatòria feia sortir pedres al ronyó entre les altes autoritats del Regne d'Espanya: va ser amb motiu de la consulta d'Arenys de Munt, que els va agafar desprevinguts i amb l'Estatut entravessat al ganyot del Tribunal Constitucional. Afegint-hi, a més, la natural aversió dels patriotes constitucionals a tot el que s'assembli a un referèndum, van esclatar en una reacció histèrica que mai no agrairem prou: es van posar tan frenètics que van aconseguir que la premsa d'arreu del món es fixés en una consulta de costellada, com els partits nadalencs de la selecció catalana de futbol.
Però aviat li van prendre la mida a l'assumpte, i les següents consultes sobiranistes que es van celebrar arreu del país van passar amb un pèl més de pena que de glòria. És a dir, amb tant de valor simbòlic com vostès vulguin, però amb una capacitat d'incidència nul·la. Com la que tindria, d'altra banda, la hipotètica consulta sobre el pacte fiscal, que mai de la vida podria ser vinculant perquè així ho prohibeix la reformada, però encara -quan convé- sacrosanta Constitució espanyola.
La consulteta, això sí, tindria sens dubte "un gran suport de la ciutadania", com ja s'ha felicitat, per endavant, el mateix Homs. Entre els catalans, ja se sap, aquesta mena de gesticulacions ampul·loses, però perfectament inútils, tenen sempre molt d'èxit, perquè quan no es té poder per decidir cal aferrar-se al que hi hagi. Si, com ja s'està veient, el govern espanyol disposa que ens hi posem fulles, al pacte fiscal, i si el govern català decideix tirar endavant la consulteta, sempre poden encarregar-ne l'organització a Alfons López Tena i Uriel Bertran, que hi tenen la mà trencada. En sortiria un suport del 98%, acompanyat d'una manifestació reivindicativa de més d'un milió de persones al centre de Barcelona (cap de les dues coses, tot sigui dit, no mereixeria l'endemà ni un breu a la premsa hispànica). La pregunta podria ser: "¿Com a ciutadà/ciutadana de Catalunya, està d'acord que els seus governants li endossin sistemàticament la feina de sortir al carrer a protestar contra els paranys que ells mateixos s'imposen?"
