Mary Poppins en l’era del #MeToo

L’obra ve a dir que ja no cal lluitar per la igualtat perquè ja està entre nosaltres

Aquest Nadal passat hem pogut veure als cinemes el retorn de Mary Poppins. Sí, aquella mítica mainadera que, des del 1964 fins avui, ha enlluernat amb la seva màgia i la seva personalitat, ferma i independent, grans i petits. No obstant, la pel·lícula del 2018 és diferent, menys rupturista, menys innovadora i, sobretot, menys feminista. Jo encara recordo amb emoció aquell al·legat de la senyora Banks, la mare dels nens, cridant “Avui les cadenes s’han de trencar” en un divertit número musical que s'acompanyava d’un vestit clàssic, típic de les sufragistes de principis del segle XX, i una banda de tela blava que li travessava el pit i en què es podia llegir “Votes for women”. Mirava de convèncer les seves assistentes de la llar i la mateixa Mary de la necessitat de sortir de l’encotillat règim domèstic al qual estaven sotmeses per poder ser lliures.

La pel·lícula del 2018 és diferent, menys rupturista, menys innovadora i, sobretot, menys feminista

Aquella pel·lícula dels anys seixanta mostrava dones encara en lluita per accedir als seus drets, dones ocupant els carrers, sortint al món, transformant la societat que havien conegut. En canvi, el film del 2018 no conté cap batec reivindicatiu. La cinta blava de l’àvia morta demanant el vot per a les dones apareix en unes velles golfes, però no té cap significat simbòlic per a les criatures que la troben, més enllà del record de la mare absent. És cert que la tieta dels nens és una laborista activa, però el seu personatge està més preocupat per la soledat i el desig de casar-se que no pas per canviar el món. Mary Poppins continua sent ella mateixa, no necessita ningú ni depèn de res més que del seu desig. La seva situació és la d’una dona emancipada, però, igual que la resta de la pel·lícula, ja dona per fet que la igualtat existeix. L’obra ve a dir que ja no cal lluitar per la igualtat perquè ja està entre nosaltres.

Això és una creença molt instal·lada en les societats occidentals. Hi ha lleis contra la desigualtat, lleis contra la violència de gènere, jutjats especialitzats en la violència masclista… Què més es pot demanar? I, no obstant, la nova Mary Poppins és creada 54 anys després de la primera, amb un director d’una terra, els Estats Units, on Trump és president i ha fet reiteradament bandera del seu menyspreu pel sexe femení. Als mateixos estudis cinematogràfics on s’ha rodat 'El regreso de Mary Poppins', i en molts altres, s’ha sentit la veu ensordidora del #MeToo en boca de milers d’actrius, un fet que ha canviat per sempre l’expressió pública de les dones.

Amb més ràbia i crueltat que mai, des de l’adveniment de les democràcies occidentals, apareixen els qui tenen com a principal objectiu lluitar contra la “ideologia de gènere”

És un error d’enormes proporcions considerar que la reivindicació feminista ja no és necessària. A les enquestes sobre la percepció del que més preocupa la ciutadania, la violència o la desigualtat vers les dones no hi surt pràcticament mai. I si ho fa és sempre en els darrers llocs d’importància o bé perquè l’enquesta l’ha inclòs entre els ítems a escollir. Mai hi surt de forma espontània. No obstant, les dones continuem cobrant quasi una quarta part menys que els homes i només tenim accés a un petit percentatge dels càrrecs de decisió, la pobresa femenina és superior a la masculina i, encara més greu, continuem sent assassinades i assetjades només pel fet de ser dones.

Jo soc de les que creuen que estem entrant en la quarta onada del feminisme. Només una retrospectiva futura ho podrà confirmar, però aquest esclat massiu de veus silenciades, tots els #MeToo, #Cuéntalo, #onsonlesdones, #josietcrec i #50a50 de les xarxes i els mitjans de comunicació, revelen una força poderosa que no tornarà a ser esclavitzada. És aquest poder latent, cada cop més explícit, el que, precisament, ha despertat el monstre. Les belles dorments, ventafocs o caputxetes vermelles no fan por, són controlables, són submises i dòcils. De tant en tant es queixen, però la cosa no va més enllà. En canvi, la segona dècada del segle XXI trenca l’individualisme, la por i la solitud i arriba amb dones valentes, solidàries i compromeses. Això és difícil de digerir per a qui no creu realment en la igualtat. Amb més ràbia i crueltat que mai, des de l’adveniment de les democràcies occidentals, apareixen els qui tenen com a principal objectiu lluitar contra la “ideologia de gènere”, la qual cosa només significa tornar les dones al lloc de segon sexe, d'on no haurien d’haver sortit mai, segons ells. Trump als Estats Units, Bolsonaro al Brasil, Vox a l’estat espanyol, són la mà executora de les polítiques contràries al feminisme que s’assenten en la necessària igualtat entre tots els éssers humans. #Nopassaran.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF