28/01/2015

Syriza, sense dones no és democràcia

3 min

Amb hashtags que deien “Sense igualtat no hi ha democràcia” i “Sense dones no hi ha igualtat”, escrits primer en grec i a continuació en la llengua pròpia de cada usuari, milers de tuits a tot Europa han inundat les xarxes socials des que Tsipras va anunciar la composició del seu govern dimarts passat a la tarda.

La sorpresa va ser majúscula entre totes aquelles persones que esperaven de debò un canvi radical i noves formes de fer política. El dubte que se suscita és raonable: ¿és creïble un nou sistema amb pràctiques d’exclusió clàssiques? ¿Els nous moviments que pretenen construir una nova societat ho faran mantenint les velles formes d’exclusió de les dones?

Els moviments de dones grecs han estat els que s’han sentit més dolguts. Elles havien apostat per Tsipras, li van donar suport durant tota la campanya, estaven convençudes que ara sí, que ara tot seria diferent, però… ¿de debò encara no és el moment? ¿No han trobat cap dona capacitada per entrar a l’equip de govern? A Grècia les dones suposen més de la meitat de la població, com en qualsevol altre país del món, però, més enllà dels percentatges, la qüestió que s’està debatent avui en molts mitjans és si un govern només masculí és realment representatiu de tota la societat. I encara més quan es produeix una flagrant contradicció entre els seus posicionaments ideològics i les actuacions reals. Cal recordar que la Coalició d’Esquerra Radical (Syriza) afirma en els seus estatuts que “lluitarà per la defensa dels valors de la justícia social, la igualtat i la llibertat contra el patriarcat”. No incloure cap dona al seu gabinet no sembla, d’entrada, una manera gaire efectiva de lluitar contra el patriarcat. Al segle XXI resulta difícil esgrimir arguments històrics, com aquells que han dit que la grega és una cultura fortament masculinitzada i addueixen la prova que l’anterior govern només tenia una dona ministra. La tradició no pot justificar la desigualtat.

Aquesta situació ens condueix, un cop més, a preguntar-nos on són les arrels d’aquests comportaments i com podem eradicar-los. Sabem que l’exclusió de les dones sovint no es produeix de manera intencionada sinó que, senzillament, ningú pensa en elles quan es tracta d’ocupar llocs de poder. La meritocràcia, que és un altre dels arguments esgrimits (“el que és important no és el sexe sinó que hi arribin els millors, els més preparats”), mai s’associa a les dones, ja que històricament han estat considerades poc vàlides en els afers públics i de presa de decisions perquè estaven relegades als assumptes domèstics. Si bé en l’actualitat el talent de les dones i els seus excel·lents nivells de formació són indiscutibles, aquest prejudici encara rau en l’inconscient col·lectiu i per això és tan difícil de modificar.

La setmana passada es va celebrar el Fòrum de Davos. Només el 17% dels participants eren dones. En aquesta cimera, que té lloc a la coneguda ciutat suïssa, s’hi reuneixen periòdicament 2.500 personalitats, totes considerades líders financers, empresarials i polítics del planeta. Fa tres anys l’organització es va comprometre a una quota del 20% de representació de dones. Però no s’ha complert. Al contrari, aquest escàs 17% de dones tot just supera el 15% del 2005. Sembla una evidència que, en l’accés de dones a llocs decisius, ni la voluntat ni el temps funcionen.

En aquest sentit, i centrant-nos en casa nostra, la darrera edició del Mobile World Congress a Barcelona va aplegar professionals de la tecnologia de tot el món i un munt de reconeguts conferenciants, dels quals només un 9% van ser dones. En canvi, en un país on les dones a hores d’ara estan més i més ben formades que els homes, no escandalitza ningú que més del 90% de les hostesses i personal d’atenció als estands de la Fira fossin dones.

Certament, en aquests moments seria difícil que a Catalunya un govern de qualsevol nivell d’administració s’atrevís a no incloure cap dona en el seu equip. Però no és menys cert que no podem instal·lar-nos en cap sentiment d’autosatisfacció, perquè encara estem molt lluny de la igualtat. Si mirem el món local, el més proper a la ciutadania i on sembla que, per lògica, més dones hauria d’haver-hi, trobem un escàs 14% d’alcaldesses als nostres municipis. La conclusió és que els llocs de decisió on realment s’exerceix el poder continuen aclaparadorament en mans masculines, tant si ens referim al món econòmic com a l’acadèmic, a l’artístic o al polític.

Per això la decepció amb el govern de Syriza és especialment dolorosa: tenien a les seves mans iniciar un nou temps i, almenys pel que fa a la igualtat de sexes, han traït no només les dones sinó el camí cap a l’autèntica democràcia.

stats