La sentència del Suprem: el pla i el destí
El que té de tràgic la sentència del Suprem és que tots percebem que es produeix en un context tal que no podia passar d'una altra manera. Aquest context tal –i d'aquí el seu caràcter tràgic– és el que els grecs anomenaven destí, la gelatina en la qual queda suspesa la voluntat dels éssers humans. Tothom sap que Cassandra diu la veritat però ningú pot creure-la; tothom sap que Hèctor morirà al peu de la muralla de Troia, però no pot deixar de creuar l'espasa amb Aquil·les; tothom sap que Èdip matarà el seu pare i es casarà amb la seva mare i ningú pot impedir-ho. La idea que no es pot lluitar contra el destí assumeix sempre la forma paradoxal d'un deure subjectiu: cal fer tot el possible perquè el destí es compleixi. Aquesta és justament la diferència entre un destí i un pla: que el destí és el pla que per pròpia iniciativa, al marge de tota llibertat i tota racionalitat, s'obstinen a fer realitat els protagonistes. La història –diguem-ne– està plena de plans dels poderosos que les seves víctimes converteixen en destí.
Des de fa anys, a Catalunya tots els actors, principals i secundaris, venen fent exactament el que s'esperava d'ells. Es pot dir que hi ha hagut i hi ha tragèdia però no incertesa; que hi ha tragèdia perquè no hi ha incertesa. Això no vol dir que no hi hagi hagut en cada moment altres alternatives, i fins i tot deliberacions doloroses, que podien haver conduït a altres resultats, però la veritat és que al final, en aquest "context-tal", tots els protagonistes han triat convertir el pla de l'altre en un destí propi. L'única cosa no prevista els últims anys –"porosa", per dir-ho amb Benjamin– va ser l'1-O, una mobilització ciutadana que no es desprenia del pla dels processistes i que l'estat espanyol no esperava, almenys en la forma que es va produir, i que va haver d'encaixar per això, amb notòria violència, en un nou pla. Abans de l'1-O tothom va interpretar el paper tràgic que se li havia encomanat. Després de l'1-O, que va espantar totes les parts, es va imposar encara amb més força aquesta fatal tracció hel·lènica. Tot el que va passar era previsible. S'esperava la intervenció del rei el 3-O, la fugida cap endavant del processisme, el 155, la judicialització, l'empresonament injust (autodesitjat com a destí) dels polítics i activistes; s'esperava la polarització identitària i la paralització institucional, s'esperava que, en vigílies de la sentència, alguns independentistes aïllats excogitessin fantasies "violentes" i s'esperava que la policia espanyola les convertís en un "pla terrorista"; s'esperava fins i tot la filtració divendres de la sentència i s'esperava que el seu contingut i les seves penes es rebessin a Catalunya com a injustes i desproporcionades i a la resta d'Espanya com a injustes i insuficients. Ara s'espera, per descomptat, que la sentència, i la resposta als carrers de Catalunya, es converteixin en un factor electoral decisiu, a despit de totes les racionalitats i totes les llibertats. El resultat de les eleccions quedarà tan marcat per aquesta destí cassàndric que les Nacions Unides haurien d'intervenir per impugnar-les i anul·lar-les. No són unes eleccions lliures perquè són una joguina del destí dels seus votants; o del pla dels seus governants. En altres llocs del món, els reis i els déus tenen prohibit votar.
Aquest destí que sembla un pla el podem anomenar Espanya. Espanya ha estat, i continua sent, "una unitat de destí en l'irracional", concebuda per impedir les porositats o, el que és el mateix, les vies imprevistes o irregulars, les decisions inesperades, el gest inconseqüent i lliure de Prometeu. En la nostra història recent hi ha hagut dos moments porosos: el 15-M i l'1-O, que es van revelar irreconciliables entre si i que, en tot cas, han quedat superats per la restauració complexa –i emfàtica– del règim del 78 i el retorn freudià de l'Espanya preconstitucional. A Espanya tornen el PSOE i el PP; a Catalunya torna el País Basc. Caldria molta porositat per part de tots per desmentir els automatismes i mirar d'introduir una mica de llibertat i racionalitat; és a dir, de política. Sabem que Cassandra diu la veritat; sabem que Hèctor no ha de creuar l'espasa amb Aquil·les; sabem que Èdip ha d'evitar les esfinxs i les cruïlles de camins. Cap dels actors implicats en aquesta tragèdia hauria de fer el gest que el destí n'espera. Perquè cada gest destínic redueix el marge de maniobra; i el compliment últim del destí –també ho hem après– és sempre el suïcidi. Aquest és el suïcidi que alguns ens temem, i no el que la sentència del Suprem invoca contra Jordi Cuixart mitjançant una argumentació ignominiosa que fica virtualment a la presó a molts que, sense compartir les seves posicions sobre Catalunya, no creiem que el Constitucional delimiti totes les aspiracions legítimes de democràcia dels espanyols. La sentència del Suprem, sigui o no un pla, és clarament un destí.
Ja no podem pensar en termes de 15-M ni d'1-O. Ara es tracta només d'evitar el pitjor, que tants en realitat desitgen. Ni Espanya ni Catalunya poden permetre's mantenir Junqueras i els seus companys a la presó, i això ho saben tant els que consideren la sentència injusta per insuficient com els que la considerem jurídicament infonamentada, políticament injusta i perillosa, i humanament despietada. Haver arribat fins aquí per aquest cec carril grec ho deixa tot en mans d'una decisió política "irregular" que haurà d'esperar els resultats d'unes eleccions que, després de la sentència, s'entreveuen més incerts que mai.
