Publicitat
Publicitat

TEATRE

Una gran Vicky Peña per a un gran text de Tony Kushner

A casa (Kabul) és la primera part d’un díptic del dramaturg nord-americà Tony Kushner estrenat el 2001 a Nova York i que vam veure el 2008 al Romea i en castellà amb el títo l Homebody/Kabul però que funciona independentment a les mil meravelles. Vicky Peña ha traduït de l’anglès l’obra. No perquè sí. Ho necessitava. N’estic segur: era un paper per a ella. Perquè és ella qui dóna vida a una dona londinenca d’uns 50 anys a qui li agrada viatjar i que està fascinada per l’Afganistan. Una dona d’avui, amb un marit que la ignora, que pren antidepressius i que, tal com ella diu -provocant el somriure dels espectadors-, si la trobéssim miraríem de fugir perquè és massa clara, massa directa, massa sincera. Amb això no hi estem d’acord: el seu monòleg zigzagueja constantment entre el seu món -el nostre- i la història d’una cultura ancestral, atàvica i plena de guerres i violència.

És justament això el que nodreix un text en què les paraules, les idees i la depressiva realitat es donen la mà en una mirada eminentment política sobre nosaltres mateixos, sobre la nostra ridícula, o no, existència. Sí, ens agrada escoltar aquesta dona asseguda en una cadira al costat d’una taula. Sí, fruïm escoltant Vicky Peña: ens atreu amb la dicció, la gestualitat, la convicció i les emocions que ens regala amb cada gest. I caiem rendits. L’escoltaríem més estona! El que llegeix a la vella guia de viatges sobre el Kabul d’abans de Jesucrist, terra prenyada de sang, i el que li passa pel cap en cada moment, somni o record. Un text brillant i una interpretació molt difícil, només a l’abast d’una actriu com ella. I dirigida per Mario Gas, una garantia. Magnífic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF