Voler l’impossible o matar el desig

S’endevinen dos extrems entre els quals se situen les moltes possibles posicions del sobiranisme

L’excepcionalitat política a què ens ha abocat l’autoritarisme venjatiu de l’estat espanyol no tan sols és injusta i cruel amb els presoners, exiliats i represaliats polítics sinó que ha posat en risc i ha incomodat tothom que n’hagi quedat poc o molt afectat. Penso tant en les organitzacions que depenen de les decisions de l’administració pública com en els que han vist remogudes les seves confortabilitats institucionals –com els passa a les autoritats universitàries– i han de fer equilibris per no prendre partit entre els sectors confrontats. Penso també, entre molts, en els que tenien vincles formals i informals amb els cercles polítics, i molt particularment en els que fabriquem opinió, en els analistes i els tertulians, en els periodistes de referència o en els assessors amb una bona relació i coneixement de les xarxes del poder autonòmic i que ara se senten desconnectats i insegurs enmig d’un mapa sense camins, dramàticament incert.

I, davant de tanta incomoditat, s’endevinen dos extrems entre els quals se situen les moltes possibles posicions del sobiranisme. D’una banda, el reconeixement serè però radical de l’excepcionalitat del moment i, en conseqüència, l’adopció d’una actitud arriscada de revolta permanent. De l’altra, la pressa pel retorn a un espai de confort i de control de la situació, fet que comporta una acomodació poc o molt resignada –“realista”, en diuen– als nous equilibris de poder postautonòmics definits per l’aplicació del 155. A prop del primer extrem hi ha els que mantenen l’esperança en un futur sobirà d’emancipació política proper. Al segon pol hi trobem els que imaginen una nova llarga nit i desconfien d’un desenllaç favorable a la independència. El president Quim Torra ho va expressar dissabte passat amb tota precisió gràcies a les paraules exactes del poeta eivissenc Marià Villangómez: el nou eix polític sobiranista va des dels que segueixen volent l’impossible fins als que estan resignats que mori –o es glaci- el desig.

En el pla parlamentari, esclar, la confrontació és més ampla. Allà ara hi ha instal·lats els que volen liquidar, a l’empara de l’estat espanyol, el que és una escassa però suficient majoria independentista democràtica i republicana. Vull pensar que els que tant havien denunciat l’oasi polític català no pensaven pas en aquest nou estil que l’ha substituït per un fangar i que tan bé executa la sobreinterpretada diputada Inés Arrimadas. La capacitat per capgirar les situacions, per apropiar-se dels arguments de les víctimes per victimitzar-se, delata l’existència d’uns bons serveis d’intel·ligència i propaganda, i l’absència total d’un projecte polític constructiu. Són els que denuncien la manca de futur aferrats als retrets de passat. Són els que apel·len a l’imperi de la llei protegits per un Estat que ens assetja violant la llei. Són els que, sense envermellir, passen de dir que el 155 ens ha normalitzat a denunciar les greus conseqüències econòmiques de no tenir govern, mentre posen traves a qualsevol candidat i l’economia tira endavant, imparable. Són els que, simplement, exigeixen un govern “per a tots els catalans” que no fracturi la societat des d’un invent que va néixer precisament per dividir, per impedir que els catalans decideixin el seu futur democràticament i per aniquilar la voluntat de mig país.

Aquesta tensió enerva els que, des del sobiranisme, voldrien tornar a una pau resignada per retrobar la seva posició hegemònica. Una irritació que sovint i equivocadament projecten més contra qui està disposat a resistir que contra allò que amb encert ha estat qualificat com “la bancada de l’odi”.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF