La veritable ruptura que ha de preocupar

L’Estat ha aconseguit col·lapsar –i alhora exasperar– la política catalana

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

L’aspiració a la independència de Catalunya es manté tan forta com profundament desorientada. No soc capaç de veure símptomes de renúncia en la voluntat dels que ens volem emancipar de l'estat espanyol, però és una obvietat que els partits polítics no són capaços de fer cap proposta per tal d’acomplir-la. L’Estat ha aconseguit col·lapsar –i alhora exasperar– la política catalana. Per entendre’ns: es manté l’horitzó, però s’han esborrat els camins.

El cas és que a manca de propostes precises, que entusiasmin i alhora toquin de peus a terra, abunda el desconcert al carrer. I com que la informació disponible és escassíssima a causa la inacció política, se sobreinterpreten els pocs senyals febles que ens arriben fins a l’extenuació. És a dir, com menys fets, més especulació als mitjans; com menys explicacions, més irritació a la xarxa, i com menys claredat, més anàlisis construïdes a la sorra.

¿És possible descriure les moltes causes del desconcert? Provem-ho. En primer lloc, tenim que la crítica oberta i franca al Procés està coartada pel clima de repressió política. És molt difícil criticar obertament el paper dels lideratges empresonats o a l’exili, una sobreprotecció comprensible però més limitadora que estimulant. En segon lloc, l’empoderament popular no pot entendre que la seva voluntat es malbarati en lluites partidistes. La distància entre el carrer i els partits es fa abismal. Tres: la confusió en el relat propiciat pels partits per emmascarar la seva manca d’idees i propostes –o per diluir-ne d’anteriors– es gira en contra seu. Per posar-ne un exemple entre més, la barroera substitució de l’objectiu de la independència pel de la República, que ja no enganya gairebé ningú.

L’empoderament popular no pot entendre que la seva voluntat es malbarati en lluites partidistes. La distància entre el carrer i els partits es fa abismal

En quart lloc, és confusionari situar el debat en si cal plantar cara a l’Estat o si cal dialogar-hi. ¿És que algú encara no s’ha adonat que és l’Estat qui de manera unilateral fa temps que acorrala la voluntat dels catalans amenaçant-la i reprimint-la? ¿S’ha oblidat per què hem arribat on som? En cinquè lloc, es dinamita qualsevol debat d’idees intern. Que el provocador Gabriel Rufián faci una piulada en què desqualifica les crítiques a ERC acusant-les de ser fetes pel “sanedrín convergente y palmeros a sueldo”, mostra ben a les clares fins on s’ha arribat.

Encara més. Cal estar alerta davant els analistes amb agenda política oculta. La llibertat de criteri no es defensa amagant les pròpies preferències –i encara menys simulant les que no es tenen–, sinó mostrant-les honestament, sense por i, en tot cas, controlant-les. La toxicitat dels aprenents de bruixot acaba d’empantanegar tot debat. I, en darrer lloc però no menys important, hi ha el paper de les organitzacions de la societat civil, també massa protegides pel temor de no debilitar-les amb la crítica. Un fet que facilita que corrin riscos més que discutibles, que ocupin espais impropis o que la contundència retòrica i l’hiperactivisme supleixin la manca d’idees.

Estic convençut que l’aspiració a la independència no recularà. Però difícilment pot mantenir la capacitat d’atracció que s’havia guanyat fa una dotzena d’anys. Ara, el risc més gran són les batalles de saló entre partits independentistes. És la desconnexió entre les legítimes aspiracions d’uns i la desatenció –per no dir traïció– dels partits a qui s’ha donat la representació per defensar-les, amb el resultat final d’una gran desconfiança en les institucions democràtiques. Si hi ha alguna fractura que faci patir, ara mateix, és aquesta: entre l’independentisme i els qui l’haurien de representar.

Sabem que el cercle viciós és aquest: tenim eines velles per fer el país nou que ens ha de permetre tenir eines noves per refer els mals d’aquest país envellit. I cal que en sortim aviat.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF