La unitat que divideix, i altres contradiccions
Torna a escena la tesi de Jaume Vicens i Vives que diu que els catalans som un poble que no està familiaritzat amb la veritable naturalesa del poder i que històricament no n’ha tingut, de voluntat de poder. De Poder en majúscula, com escriu Vicens. D’aquí el subterfugi del pactisme en les relacions amb Espanya. I d’aquí la incapacitat per assolir un estat propi. Per això, també, el desinterès i la renúncia a ocupar el Poder a l’estat espanyol. I per això aquest balanceig entre el “cofoisme pragmàtic” i el “misticisme revolucionari”. El cap de setmana passat ho recordaven Miquel Puig a l’ARA i Francesc-Marc Álvaro a 'La Vanguardia' per explicar, el primer, com l’Estat respon a la nostra astúcia amb el seu cinisme, i per retreure, el segon, que sempre anem amb el lliri a la mà.
La tesi de Vicens és discutible. D’entrada, per aquest determinisme històric que sedimentaria en un discutible caràcter col·lectiu forjat al llarg dels segles i que ell anomena “ressorts psicològics col·lectius”. Després, perquè no sembla tenir prou present la mena de Minotaure –el Poder– al qual ens ha tocat ara acomodar-nos ara enfrontar-nos. Però el cas és que efectivament no tenim memòria recent de Poder, si no per caràcter, simplement perquè el Minotaure espanyol s’ha ben ocupat de reservar-lo a les elits que fa generacions que el monopolitzen. I potser avalant les tesis de Vicens sense adonar-se’n, sí que també hi ha líders que ara salten del misticisme de l'1-O a un nou pactisme –digueu-ne diàleg– pretesament pragmàtic.
El que sí que és cert és que l’independentisme està atrapat en unes contradiccions de les quals només podrà sortir si en pren consciència i les utilitza com a força dialèctica i no com a debilitat paralitzadora. Entre d’altres, en destacaria cinc. En primer lloc, l’haver de fer un estat utilitzant eines autonòmiques. Eines com ara els partits que aquell model va conformar. A poc a poc, amb l’ensulsiada del sistema ja han anat patint implosions enormes, a l’espera de l’esclat final, en el qual, òbviament, ja no quedaran partits ni independentistes ni unionistes. Un pas final que exigeix l’autoliquidació del que és antic, cosa que no és pas fàcil d'assumir.
En segon lloc, estem atrapats en l’antinòmia d’aspirar a tenir sentit d’estat sense voler renunciar al sentit d’ONG. Ben modulada, la contradicció podria facilitar un model d’estat nou, més orientat al diàleg i la mediació que no pas a l’amenaça i la confrontació amb l’adversari. Però mal resolta pot portar a fer el ridícul. Tercerament, encara ens expliquem amb les velles retòriques de què volem marxar. Un exemple típic és com fins i tot aquí ens referim al paper dels partits “nacionalistes” en la constitució de majories polítiques a Madrid, com si PP, Cs o PSOE no en fossin, de nacionalistes.
En quart lloc, tampoc no és fàcil fer el pas d’un moviment popular que ha anat de baix a dalt, empenyent els líders polítics cap endavant, a una estructura d’estat que significa, sobretot, la construcció d’un Poder allà dalt. Enteneu-me: si els carrers han de ser sempre nostres, possiblement el Poder sempre serà d’ells. Que s’hagi deixat de parlar d’estat per parlar de República fa pensar en si no és expressió d’aquesta angúnia per mirar a la cara un poder amb P majúscula. Finalment, hem quedat encallats en una lògica perversa que sosté que, per ser més, cal fragmentar l’independentisme. Fins al punt que, ara mateix, res no divideix tant com les crides a la unitat. Les filigranes de les punyetes dels magistrats no són res al costat d’aquest independentisme de punta de coixí que fem els catalans.
Cinc contradiccions, cinc antònimes, on resideix tota la feblesa i també tota la força de l’independentisme. Kant diria que és perquè la raó ha anat més enllà de l’experiència. Jo, més modestament, diria que potser cal desencallar la raó fins a fer-ne experiència.
