Un tret al peu

Vam veure com en tres setmanes s’havia passat de la confrontació política a la lluita pel poder

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

L’espectacle de dissabte passat en què es visualitzaven els pactes de govern als ajuntaments catalans va ser d’una duresa extrema. Vam veure com en tres setmanes s’havia passat de la confrontació política a la lluita pel poder. De la retòrica dels principis al pragmatisme del manar. Totes les justificacions posteriors encara ho espatllaven més. De manera que les obsessives apel·lacions a l'honestedat i la transparència en les preses de possessió només feien créixer la sospita que eren les principals mancances de tot plegat. Qui presum, fa fum.

Certament, seria un error generalitzar la crítica, i més en l’àmbit municipal. Caldria conèixer les circumstàncies particulars, i no a tot arreu s’ha sigut mesquí. Sense oblidar que els entorns més petits expliquen rivalitats personals al marge de les sigles dels partits. Per no parlar del sistema electoral municipal, notòriament millorable. Tampoc tots els partits polítics han actuat de la mateixa manera, i per bé que ara no tinc intenció de passar comptes, és obvi que el cas de Barcelona ha contribuït decididament a mostrar el pitjor del pitjor i a estendre la desconfiança sobre tothom. Alguns –amb el cinisme propi de qui ja li va bé– han volgut justificar-ho: “Només és política”. I no: “Només és poder”, perquè la política, com deia Josep Pallach, és pedagogia. I dissabte, de pedagogia, poca.

El període d’excepció que vivim, entre independentistes, hauria d’haver imposat una mirada també excepcional, estratègica, unitària

Però si aquest pas de la política al poder mai no és edificant, en les circumstàncies excepcionals que viu el país és desmoralitzador. I destructiu. El període d’excepció que vivim, entre independentistes, hauria d’haver imposat una mirada també excepcional, estratègica, unitària. Certament, si ja vam veure que no havia estat possible el 21-D del 2017 –potser en el moment més cru–, ni tampoc va ser possible el 28-A a Espanya, ni a Europa –quan hauria estat més justificat–, encara era més difícil a les municipals. Però no pas perquè els municipis no pateixin dramàticament i molt directament el mateix maltractament polític en competències, recursos i drets fonamentals que suporta el país en el seu conjunt, esclar.

El cas és que estem complicant absurdament el camí cap a la independència. No és cap consol que 748 municipis tinguin alcaldes de formacions independentistes, en contra de 102 d’espanyolistes, i menys si parlem de la grandària. Els interessos de partit, les obcecacions ideològiques i les misèries personals impedeixen tenir la força que es necessita davant l’adversari venjatiu i despietat que tenim en contra. Unes circumstàncies que –ja voldria equivocar-me– no hi ha cap indici que hagin de canviar davant les brutals sentències que, sense cap mena de dubte, està tramant el Tribunal Suprem.

El 2010 havia escrit que el pitjor adversari per a la independència era aquell independentisme reactiu, malhumorat, a la contra, sense projecte constructiu. Gairebé deu anys més tard, estic temptat a tornar-ho a escriure. Des de l'1-O i setmanes posteriors no tan sols es va perdre la iniciativa i el relat, sinó el projecte. I estem posant en risc l’últim actiu: l’esperança. Com es vol ampliar cap majoria social si l’única expansió ambicionada és la del poder i no la de fonamentar millor el somni d’emancipació? Com s’entén que per rivalitzar electoralment es deixi sol el propi Govern en les seves enormes dificultats, afavorint-ne un descrèdit injustificat? Per què permetem que totes les energies s’escolin en la defensa i cap no prevegi l’atac? I una advertència final: si algú creu que l’independentisme necessita unes eleccions anticipades, que no dubti que immediatament hi faran comparèixer nous Valls, als quals –com hem vist– no els mancaran còmplices.

Francament: és molt gros que haguem d’anar a l’exili o a la presó per trobar l’empenta, la dignitat i la unió que ens falten a casa!

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF