I, tanmateix, resistents

Els partits han tornat a quedar darrere de les aspiracions de la majoria

OBSOLETS. Res no explica millor les actuals dificultats de l’independentisme per fer govern que aquesta paràbola evangèlica: “Ningú no talla un pedaç d’un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el nou, i el pedaç tret del nou no s’adiria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s’ha de tirar en bots nous” (Lluc 5, 36-38). I és que, efectivament, fem servir instruments vells per fer un país nou. Les antigues lògiques autonomistes dels vells partits s’han convertit en l’obstacle més gran per construir la nova República. I falta audàcia i capacitat per assumir els riscos que exigeix la defensa de la nostra dignitat i la nostra alta aspiració democràtica.

MOROSOS. És el carrer qui va empènyer els partits catalanistes a assumir el sobiranisme sense més subterfugis. Uns partits s’hi van tirar de cap, i altres van saltar del carro. Finalment, a les eleccions del 27 de setembre del 2015, el carrer va passar el testimoni de la cursa cap a la independència als partits que s’hi havien compromès. I a fe de déu que han pagat car el compromís d’apropar-nos-hi tant com van saber i poder. Però des del 21-D aquestes forces, i malgrat que se’ls va donar novament la majoria absoluta que els calia, han tornat a quedar darrere de les aspiracions de la majoria. Tornen a anar al darrere, si no és que algunes tenen la temptació de prendre una altra direcció.

DIVIDITS. Sovint tinc la impressió que les dificultats dels partits sobiranistes per posar-se d’acord no tan sols són conseqüència de les diferents estratègies que defensen sinó de les seves pròpies divisions internes. El marge de maniobra que els negociadors tenen per pactar es veu limitat per la necessitat d’evitar tensions que portarien a ruptures internes. De manera que determinades expressions públiques de discrepància s’haurien d’interpretar no pas com un obstacle per a l’entesa entre JxC, ERC i la CUP sinó com a accions destinades a apaivagar les respectives tensions internes.

PERPLEXOS. És cert que el carrer -el carrer independentista, per dir-ho així- està desconcertat. L’estat d’ànim va des de l’abatiment fins a la irritació. Els nivells de confiança estan sota mínims. L’enuig va passant d’una formació política a una altra, sempre contra la darrera que posa bastons a les rodes. Les fortes conviccions pròpies -i sí, les fanfarronades i els menyspreus dels adversaris- aconsegueixen que encara no hi hagi desercions. Ningú no sap, però, fins quan es resistirà i a partir de quin moment hi començarà a haver abandonaments.

ATRAPATS. Ara mateix, l’adversari exerceix la seva força imposant una versió estrafeta dels fets. Una versió que, lamentablement, també s’empassa bona part de l’independentisme. I aquest relat aliè li fa adoptar actituds antipolítiques i antiinstitucionals que fan que s’acarnissi en contra d’ell mateix. Cert que les forces independentistes els ho posen fàcil i engreixen la pitjor interpretació de l’adversari. Per exemple, quan es redueixen les actuals discrepàncies a una batalla mesquina de noms i cadires. Però cal entendre que, quan t’hi jugues la pell, els noms també fan l’estratègia.

RESISTENTS. És així: amb eines velles, amb el fre posat i barallats, desconcertats i sovint abduïts per l’adversari. Però també resistents: fermament compromesos amb la llibertat dels empresonats i exiliats i amb la defensa de la llibertat d’expressió. I, sobretot, amb l’esperança d’un horitzó irrenunciable.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF