Sigues injust, i acabaràs odiant

L’odi -el seu- seguirà sent la resposta mentre no s’accepti la dignitat del dret a la secessió

Dono per fet que estem d’acord que l’acusació d’haver comès delictes d’odi, emparada en l’article 510 del Codi Penal, forma part d’un clima de persecució de l’independentisme. Per dir-ne conspiració necessitaria unes evidències que no tinc. Es tracta d’atemorir-lo a base d’amenaçar-lo i, si es pot, castigar-lo amb duresa. I, més que no pas l’aplicació judicial desmesurada -aquest és un delicte pensat per protegir minories ètniques i estrangers, discapacitats i persones en situació d’exclusió social, atemptats contra la identitat sexual i de gènere o víctimes de persecució ideològica i de l’antisemitisme-, ho fa pensar la seva aplicació discriminatòria, extralimitada en uns casos i laxa o inexistent en d’altres.

ANANT MÉS AL FONS, crec que cal entendre l’acusació d’incitació a l’odi com un mecanisme de projecció -en el sentit psicoanalític del terme- d’una actitud mental pròpia del nacionalisme espanyol sobre l’adversari secessionista. Precisament, amb excepcions comptades, l’independentisme ha procurat evitar actituds agressives cap a l’adversari, tant per convicció com per estratègia. A qui menys convenia un fractura emocional interior era al mateix independentisme, i només cal repassar discursos, documents o els crits de les manifestacions. Just el contrari d’allò que ha convingut al mal anomenat constitucionalisme, a qui anava bé traslladar el conflicte del pla polític al nucli de la convivència. Així, fruit del càlcul d’un gabinet de guerra comunicativa o d’una reacció espontània, el cert és que les expressions d’odi cap als catalans s’han fet visibles en les decisions, en les paraules i encara més en aquells ulls brillants i les mitges rialletes de les Santamaría i les Cospedal de torn, i que Julia Kristeva, en la seva teoria de l’abjecció, qualificaria d’“odi que somriu”. En definitiva, han atribuït grotescament el seu odi als comportaments merament reivindicatius i de naturalesa pacífica dels adversaris, generalment fonamentats en ingenus nassos de pallasso, encaixades de mans, abraçades, somriures i somnis de llibertat.

HI HA MOLTES i molt diverses aproximacions a l’estudi de l’odi, a la seva naturalesa, origen, conseqüències i remeis. En destacaré dues que em semblen idònies per al cas que ens ocupa. En primer lloc, l’odi -una actitud mental més que no pas una emoció (no forma part de les que es consideren bàsiques)- seria una resposta a la por derivada d’un sentiment d’inferioritat o d’amenaça davant d’allò que és diferent. “L’odi és la còlera dels dèbils”, escrivia Alphonse Daudet. En aquest cas, l’odi seria un mecanisme de reafirmació de les fronteres identitàries. Alguns autors parlen pròpiament de patologia mental -de neurosi-, sostinguda sobre prejudicis i, especialment, en l’odi a la llibertat dels qui es consideren adversaris. En el nostre cas, la llarga història de l’anticatalanisme espanyol apuntaria en aquesta direcció.

EN SEGON LLOC, hi ha qui veu en l’origen de l’odi la incapacitat per fer el dol davant d’una pèrdua, una reacció contrària a la melancolia. En aquest cas, paradoxalment, l’odi manté unit qui odia amb allò que és odiat, i permet seguir negant la pèrdua. En el nostre cas, i raons interessades a part, és simptomàtic veure com, demonitzant-los, neguen la dignitat personal i nacional d’aquells de qui no es volen separar de cap de les maneres. Just quan la meitat dels catalans han expressat la seva voluntat d’emancipació, s’hi ha respost exacerbant una vella actitud d’odi i ressentiment, obstinats a negar la mera possibilitat de perdre’ls. La frase de John Ruskin, mestre de Gandhi, sembla feta a mida: “Fes justícia a algú, i l’acabaràs estimant. Però si ets injust, l’acabaràs odiant”.

AMB ENCERT, però, hi ha qui diu que el contrari de l’odi no és pas l’amor sinó la desvinculació. I l’odi -el seu- seguirà sent la resposta mentre no s’accepti la dignitat del dret a la secessió, i mentre la unitat d’Espanya se segueixi considerant sagrada en el sentit més literal.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF