Quan la ràbia venç la por

La impotència que demostra el president del govern, febleses personals a part, és sistèmica

Pedro Sánchez al Congrés el dimecres 18 de març durant el discurs que va fer per explicar l'estat d'alarma / EUROPA PRESS
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

A primers de febrer el professor de dret Xu Zhangrum de la universitat de Tsinghua va publicar online l’article “Alarma viral: quan la ràbia venç la por”, ràpidament censurat pel règim xinès. El professor Xu Zhangrum –apartat de la docència per publicar una sèrie d’articles en contra del règim de Xi Jinping– hi denuncia la mala gestió d’una epidèmia predita des de feia un any a la revista Viruses com a “altament probable”. Recordem que un cop aparegut el coronavirus, d’entrada, el règim xinès va desacreditar públicament i perseguir policialment els vuit metges que l’havien identificat i havien advertit de la seva perillositat des de primers de gener d’enguany, i que un dels vuit, el doctor Li Wenliang, va acabar morint contagiat.

Segons Xu Zhangrum, “l’epidèmia del coronavirus ha mostrat el nucli podrit del govern xinès”. La seva denúncia és duríssima: la nació, diu, ha quedat oberta a una devastació més greu que la que mai haurien pogut provocar uns invasors estrangers, i s’hi refereix amb aquest vell refrany: “Només lladres criats a casa poden saquejar a fons la pàtria”. Per al professor, el xinès és un sistema polític de “desconcert organitzacional” i d’“impotència sistèmica”. I afegeix: “El nivell de fúria popular per la mala gestió de l’epidèmia és explosiu, i un poble així d’enfurismat, finalment, pot superar la seva por”. Xu Zhangrum acaba l’article convidant a reaccionar amb llibertat: “Revolteu-vos contra la injustícia; deixeu que les vostres vides s’encenguin amb la flama de la decència; abandoneu la foscor paralitzant i doneu la benvinguda a l’alba”.

Com el lector ja deu haver encertat, l’anàlisi del professor Xu Zhangrun ve a tomb per com l'estat espanyol està portant la seva lluita en contra del Covid-19. En primer lloc, perquè la gestió que n’està fent el govern de Pedro Sánchez també mostra la incompetència de la camarilla al poder. La impotència que demostra el president del govern, febleses personals a part, és sistèmica. No tenir poder ni per confinar Madrid n’és la prova definitiva. I el desconcert que ha crea la seva política comunicativa tampoc no és un error sinó l’expressió de la confusió sobre el descontrol sobre els diversos poders, de dret o fàctics. Que hagi estat Felip VI qui ha fet gestions amb Alibaba per aconseguir material clínic, si no és un acudit, n’és una altra prova concloent.

En segon lloc, és obvi que la crisi posa en evidència la naturalesa profunda de les restes vives del règim del 78. Allò que només els lladres criats a casa poden saquejar d’aquesta manera un país, s’hi aplica a la perfecció. No és una anècdota que dels quatre ministres espanyols a qui s’ha encarregat coordinar el combat contra el Covid-19, dos siguin el de la policia i la de l’exèrcit (i cap d’economia). Ni és casual que a les rodes de premsa apareguin custodiats per uniformats carregats de medalles, o que aquests mateixos individus facin declaracions delirants tractant-nos a tots de soldats al servei de la pàtria. Com tampoc no és atzarós que les paraules més repetides als discursos siguin les de la unitat –de la pàtria, s’entén– i les pròpies de la retòrica militar i la guerra. De primer curs de nacionalisme implícit.

La pregunta que cal que ens fem és si a Catalunya també s’està generant un nivell de ràbia que es farà més explosiu a mesura que augmenti el nombre de morts i se sàpiga quants se n’haurien pogut evitar amb les decisions que hauria pogut prendre el nostre govern si hagués tingut les competències per fer-ho. I, esclar, la qüestió és si aquesta ràbia produirà una revolta de les consciències prou gran per encendre la flama de la decència. 

L’acció del govern espanyol, amb l’exhibició de patriotisme militar, fa pensar que efectivament tem la reacció, i que es posa la bena abans de la ferida. Aquí, la necessitat de respondre a la urgència sanitària, lògicament, ajorna la resposta ciutadana. Però l’arriscat “no puc callar” de Xu Zhangrum allà, portat al context català, ha de ser el nostre “ho tornarem a fer”.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF