Quan penseu que serem independents?

SociòlegSi s’hagués de fer una enquesta d’opinió per saber quina és la fortalesa del sobiranisme i com evoluciona, suggeriria la següent pregunta tant als que són favorables a la independència com als que no en són: “En la següent escala temporal, quan creu que s’assolirà la independència de Catalunya?” I llavors donaria diverses possibilitats de resposta: abans de 6 mesos; abans de 2 anys; d’aquí 5 anys; d'aquí uns 10 anys; d'aquí 20 anys; jo ja no ho veuré; o mai. La posterior anàlisi de les respostes en funció de l’edat, el sexe, els estudis, el vot polític i tota la resta de variables habituals permetria dibuixar un precís mapa social del desig d’emancipació política amb una extraordinària capacitat diagnòstica.

Afegir aquesta dimensió temporal a l’expectativa de la independència, a hores d’ara, em sembla imprescindible per a una bona comprensió de la complexa realitat política catalana. La voluntat d’emancipació política no es pot mesurar només amb un sí o un no, sinó que va estretament lligada a l’esperança de fer-la possible. I també el rebuig d’arribar-hi, i la manera més o menys violenta d’expressar-lo, té molt a veure amb si hom se sent amenaçat per la seva imminència o si la independència es percep com una possibilitat molt llunyana o inassolible.

Precisament, el clic que va fer pujar el desig d’independència a partir del 2006 va ser el convenciment que s’hi podia arribar. Es va passar del “Ja m’agradaria, però no és possible”, que havia justificat gairebé trenta anys d’autonomisme, al “Per què no, si tenim dret a decidir-ho?” Tanmateix, fins i tot els més convençuts de la conveniència de la independència sempre han arrossegat el llast d’un tradicional –i justificat– escepticisme que, també en els moments més eufòrics, feia que en veu baixa seguís sortint aquell “Vols dir que ens en sortirem?” És a dir, el canvi el van produir la suma de dues noves perspectives temporals: la d’un “Ja n’hi ha prou” d’autonomisme trampós amb la de l’existència d’un nou horitzó, ara percebut com a possible.

És per això que de totes les divisions d’opinió sobre les estratègies que ha de seguir la política catalana, la de les expectatives temporals sobre l’acompliment del projecte sobiranista és la més rellevant i alhora la més inexplorada, si no inconfessada. Pareu atenció, per exemple, a les diverses posicions entre els partits independentistes i, no cal dir-ho, entre els que n’opinem des dels mitjans de comunicació. En el fons, i amb més o menys consciència o dissimulació, per explicar com es justifica la conveniència de desaccelerar el Procés i el perquè de l’acarnissament amb el “Tenim pressa”; per saber per què hi ha tants inquisidors de les suposades traïcions dels que demanen seny; per interpretar els vaivens del nerviosisme unionista o per comprendre què ha fet sortir del cau la ultradreta neofeixista, sempre hi trobareu el convenciment o la incredulitat sobre la possibilitat efectiva d’assolir l’objectiu en un temps més curt o més llarg.

Així doncs, per entendre el fons de què debat la societat catalana, quins són els càlculs del debat estratègic i, sobretot, si es volen analitzar les causes del desconcert i el malestar polític actuals, res més adequat que conèixer l’estat de les esperances col·lectives, que són, en definitiva, les que fonamenten la confiança en els diversos projectes i lideratges. I és que la repressió política ha desdibuixat un horitzó que per a molts era clar. I, per tant, la mesura dels efectes de la brutal repressió de l’Estat cal situar-la en l’impacte sobre la dimensió temporal del projecte sobiranista.