La por a les bones notícies

Les bones notícies tenen tan mala premsa que pràcticament ningú no en fa cas

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Les bones notícies fan nosa. Desperten un escepticisme generalitzat. Tenen tan mala premsa que pràcticament ningú no en fa cas. Incomoden perquè desmenteixen els nostres prejudicis, sempre carregats d’aquest pessimisme hipercrític que justifica unes certes esquerres i els agrada tant. Ho explica molt bé Hans Rosling a 'Factfulness' (La Campana, 2019). I, sobretot, les bones notícies enfonsen els arguments dels que viuen de fer por amb discursos apocalíptics per després poder adoptar el paper de salvadors del món. Un col·lectiu, per cert, dins del qual destaquen alguns científics socials, que han après que si no la diuen grossa ningú no els escolta.

Probablement és per tot això, i per alguna altra raó que se m’escapa, que s’ha donat poc relleu informatiu als resultats dels darrers rànquings –tan aficionats que hi som– sobre benestar i salut mundials, en els que resulta que hem assolit la primera posició. Parlo, en primer lloc, de l’edició del 'Bloomberg healthiest country index', que mesura la salut de 169 països, i on per primera vegada, Espanya ocupa el primer lloc, saltant des del sisè que tenia en l’edició anterior. I em refereixo a la investigació que ha fet un equip de la universitat danesa Southern Denmark i la britànica de Warwick, que situa els catalans com els que gaudeixen d’un benestar mental més elevat, comparats amb els països que sempre apareixen com els més feliços –els escandinaus– als índexs més reputats, el World Happiness Report.

S’ha donat poc relleu informatiu als resultats dels darrers rànquings sobre benestar i salut mundials, en els quals resulta que hem assolit la primera posició

Jo soc el primer a posar en quarantena aquesta mena d’índexs que sovint parteixen d’apreciacions subjectives, que comparen l’incomparable o que usen fonts discutibles. Però en aquest cas l’índex de salut en què Espanya ocupa el primer lloc –i que em permeto sospitar que si hi hagués dades específiques per a Catalunya, encara quedaríem més amunt–, les fonts són l’Organització Mundial de la Salut, la Divisió de Població de les Nacions Unides i el Banc Mundial. I utilitza dades objectives com ara la mortalitat, l’esperança de vida en diversos períodes, la probabilitat de supervivència neonatal, comportaments endògens com la pressió de la sang, la glucosa i el colesterol, el sobrepès, el tabaquisme, l’alcoholisme, la inactivitat física, la salut mental, la vacunació, i encara factors exògens com l’accés a un aire no contaminat, a l’aigua corrent o als serveis sanitaris.

Pel què fa a l’estudi sobre benestar mental, s’han comparat Dinamarca, Islàndia, Anglaterra i Catalunya, i els investigadors no s’acaben d’explicar com pot ser que, tot i l’agitació política –diuen ells– en què viu Catalunya, encara superi els països que tradicionalment han estat considerats els més feliços. En aquest cas es tracta d’una enquesta on es respon al Warwick-Edinburg Mental Well-being Scale, i es tenen en compte aspectes com si hom se sent estimat, útil o animat, i es mesura l’estrès, la depressió, la resiliència, l’ansietat i el dolor.

De tot plegat no m’interessa tant que siguem els primers del món com que en termes comparatius estiguem situats entre els països més avançats. Al capdavall, el benestar mental o la salut han de ser resultat de societats globalment harmonioses, integrades i, malgrat totes les dificultats, raonablement equilibrades i cohesionades. També em sembla remarcable que aquestes dades s’obtinguin just quan els sectors polítics i econòmics que veuen més amenaçat el seu 'statu quo', es dediquen a fer discursos apocalíptics sobre suposades fractures socials o falsos declivis empresarials. El que sembla cert és tot el contrari. I, finalment, tot i les necessàries precaucions que cal prendre sobre el valor exacte del que mesuren aquests estudis –i, esclar, sense que ningú no hi vegi cap forma de supremacisme universal–, potser sí que ens mereixem una mica més d’autoestima i sortir de la permanent autopunició a què ens solem sotmetre.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF