Mobilitzats sí, hiperactius no

S’ignora què va empènyer Mas a convocar el 9-N o Puigdemont a celebrar l'1-O

És una evidència que, en contra de tot pronòstic, totes les adversitats i malgrat els diversos estats d’ànim –del voluntarisme més esperançat a la decepció més irritada-, l’independentisme popular es manté tossudament actiu. Des de les concentracions diàries o setmanals en memòria del Govern a la presó i l’exili fins al munt de conferències i taules rodones arreu del país sempre excepcionalment concorregudes, passant per tota mena d’activitats lúdiques i reivindicatives, el sobiranisme no s’atura.

Si durant les primeres consultes populars del 2009 al 2011 es van comptabilitzar al voltant de 3.500 actes d’impuls del vot, i si el primer semestre del 2012 vam poder registrar més d’una cinquantena d’actes públics setmanals organitzats per només les cinc entitats independentistes més actives del moment d’entre més d’un centenar –partits a part–, en l’actualitat el nombre d’activitats desborda absolutament les xifres anteriors. El país bull.

Tota aquesta activitat, però, queda emmascarada pels vells esquemes d’anàlisi mediàtica de la realitat política focalitzats exclusivament en les institucions, els governs, els partits i els seus líders. S’oblida amb sospitosa facilitat la dinàmica de baix a dalt que de fa una dotzena d’anys empeny el país cap a la independència. S’ignora què va empènyer Mas a convocar el 9-N o Puigdemont a celebrar l'1-O. Se segueix insistint matusserament en si els líders polítics van enganyar, si tot plegat era un joc de pòquer o si anaven de catxa, negligint el moviment de fons que els pressionava i del qual, amb la inèrcia pròpia d’un transatlàntic, tampoc no podien canviar el rumb.

La pressió va de baix a dalt, però només és eficaç si l’acompanya una confiança recíproca

Tanmateix, si bé la mobilització segueix sent extraordinària, i potser per raó d’aquest hiperactivisme en relació als seus resultats pràctics –i a la sospita d’un enquistament del conflicte–, s’estén un cert sentiment d’impotència que deriva en neguit i impaciència. Hi ajuda, esclar, el fre d’alguns partits a la voluntat de confrontació amb l’Estat, les baralles soterrades entre organitzacions o les veus que busquen obsessivament enganys, covardies i traïcions. Davant de tot això, què cal fer? Doncs bé, de manera telegràfica, goso fer uns suggeriments.

Aquí els teniu. Primer: cal seguir fent memòria dels represaliats i condemnar els atemptats als drets civils, més enllà de l’àmbit independentista. Segon: és necessària la denúncia activa i sistemàtica de les mentides dels adversaris. Tercer: convé mantenir les mobilitzacions però limitades, ben orientades i sense que produeixin esgotament. Quart: seria bo coordinar les moltes iniciatives en el sentit d’informar-ne bé i fer visible l’enorme força cívica que es té. Cinquè: s’hauria d’incrementar el nivell de creativitat i originalitat en les formes de lluita –més que no la duresa– per tal de mantenir la capacitat de sorprendre. Sisè: és imprescindible ser més curosos amb el llenguatge que s’empra per tal d’evitar que el relat dels adversaris produeixi els efectes desmoralitzadors que pretén. Setè: seria millor rebaixar les expectatives d’unitat entre els partits i, en canvi, desactivar les actituds desconfiades, sempre predisposades a dividir una entesa precària. Vuitè: cal asserenar l’hiperactivisme de perdigonada i sense objectius. Novè: és urgent superar les sensibilitats antipolítiques i antiinstitucionals. La pressió va de baix a dalt, però només és eficaç si l’acompanya una confiança recíproca. I desè i últim: és determinant que es mantingui un alt estat de reflexió política per tal d’afegir encara més maduresa a un activisme de base que fins ara s’ha mostrat enormement resilient.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF