Les majories obstruïdes

La qüestió no és no tenir majoria sinó no poder-la tenir en aquestes condicions

És una obvietat que no admet discussió que si es volen aconseguir canvis polítics per una via democràtica calen majories tan àmplies com sigui possible. Per tant, l’obsessiva insistència, més enllà del que seria d’esperar, que cal ampliar la base republicana comença a ser sospitosa d’algun problema més de fons i que no deu ser fàcil de confessar obertament. Perquè la qüestió no és no tenir (potser) una majoria suficient. És molt més greu: és no poder-la tenir en les condicions actuals.

EFECTIVAMENT, la veritable qüestió és que les majories i les minories democràtiques s’han de poder construir en llibertat, dins d’un marc polític que garanteixi el joc net de la confrontació d’idees, de projectes i de confiances en qui les proposa. I, esclar, que faci possible l’adhesió també lliure als diversos projectes en competència. Però és aquí que tenim el pitjor obstacle de tots: la gran majoria republicana que cal, diguem-ho clar, és impossible d’assolir en les actuals condicions de joc que estableix l’estat espanyol.

POSEM-HO en positiu. Imagineu que, primer, els catalans sabéssim que la independència de Catalunya és un objectiu assolible sense impediments legalistes i que es pot decidir democràticament i en llibertat. Imagineu, després, que el debat d’idees a favor i en contra estigués avalat amb bons arguments a banda i banda, i no amb les amenaces de greus represàlies, que a hores d’ara ja sabem que no eren una fanfarronada. I imagineu que aquesta lliure decisió, a favor o en contra, es produís sabent que les relacions amb la nova Espanya que en resultaria serien tan amistoses com les que solen tenir la resta d’estats entre ells, especialment els que són veïns. És només en aquest cas que la conformació de les majories i les minories seria plenament democràtica, i no pas pel fet que finalment s’expressessin a través de les urnes.

DIT ENCARA d’una altra manera. El nostre problema per tenir una majoria suficient no és tant el de tenir bons o mals arguments, ni el d’anar a convèncer indecisos o contraris, sinó les males regles del joc o, més clarament, del joc brut que utilitza l’Estat per impedir que sigui possible una decisió lliure i sense coaccions autoritàries. Tant de bo haguéssim pogut discutir arguments i projectes! Però el debat ha estat -i seguirà sent- entre promeses i amenaces. I per molt que es dibuixi amb tota concreció una hipotètica nova Constitució republicana, l’obstacle seguirà sent el context d’advertències, desqualificacions i repressió, davant del qual els arguments serveixen de ben poc als qui se senten directament amenaçats o als qui l’autoritarisme fa sentir -lamentablement- més protegits.

LA BONA NOTÍCIA per a l’independentisme és que, malgrat les amenaces i la repressió efectiva, els que hi són favorables ja són pràcticament la meitat dels catalans. I, encara més, que a cada convocatòria electoral, en termes absoluts, no ha parat de créixer. Però convé no enganyar-nos sobre el veritable obstacle per seguir creixent, sobretot per no malbaratar esforços en una direcció, si no equivocada, potser inútil. El veritable obstacle per a la majoria que volem no és la voluntat lliure dels catalans sinó les condicions que imposa l’Estat, el seu autoritarisme i la seva brutal repressió. Això és el que cal combatre. Invertir l’ordre dels factors, pensar que prometent una República feliç i fent bondat per limitar els efectes de la repressió n’hi ha prou, és condemnar-nos a restar atrapats per sempre en un combat esgotador i sense final.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF