De qui són els carrers?

SociòlegSi és cert que la lluita per la independència és també un combat per la interpretació de la realitat –pel relat, com es diu ara-, caldria ser especialment curosos en dues coses. Una, que qualsevol interpretació respectés els fets. És a dir, que el sobiranisme no s’autoenganyés respecte d’allò que és empíricament constatable. Dues, que no es deixés enredar per la interpretació de l’adversari perquè és com es perden aquestes batalles. En aquest sentit, voldria advertir de quatre fronts per on solem perdre la força argumental.

Dividits? Aquests dies s’ha anunciat l’inici d’una sèrie d’articles de Sarah Lyall al 'New York Times', "Abroad in America", des d’on analitzarà la campanya nord-americana de les eleccions del novembre, transcendental per avaluar l’impacte de la política de Trump. Lyall l’ha presentat amb el següent text irònic: “Salutacions des dels Estats Units, on la meitat del país habitualment no es parla amb l’altra meitat. (Òbviament, això no és estrictament cert. Segur que hi ha algunes persones que ens uneixen a uns i altres en una conversa agradable, encara que de moment tinc dificultats per trobar-los)". Doncs bé: si això es pot dir dels Estats Units d’Amèrica sense que ningú suggereixi cap afectació a la unitat nacional és perquè allà –i arreu del món civilitzat- les divisions es dirimeixen votant. Aquí, en canvi, els qui volen dividir se senten protegits per un sistema polític que no permet resoldre de manera democràtica el conflicte que provoquen. Per entendre’ns: aquí no hi ha fractura social, hi ha provocadors polítics protegits per un sistema autoritari.

La majoria social. És sorprenent que des del mateix sobiranisme es confongui la majoria política derivada dels resultats del 21-D amb l’òbvia i abassegadora majoria social de l’independentisme de què ha parlat, amb raó, el president Torra. Primer, no oblidem que el 21-D és una fotografia trucada de la realitat, obtinguda en unes eleccions en estat d’excepció 'de facto', sense institucions pròpies, amb els líders a la presó i sota greus amenaces. Ja està bé de donar-les com un bon retrat de la realitat política democràtica catalana. I segon, l’hegemonia social de l’independentisme –cultural, associativa, i sí, en les consciències democràticament més exigents– és indiscutible. No ens deixem confondre per uns resultats que, tot i ser obtinguts sota “tortura electoral”, també es van guanyar.

De qui són els carrers? No es pot pas demanar que els crits de les manifestacions responguin a una anàlisi crítica de la realitat. Però sí que és exigible és que no ens confonguin. Si per “els carrers seran sempre nostres”, s’entén que volem combatre l’apropiació unilateral de l’espai públic per part de l’estat espanyol, d’acord. S’ha dit prou –encara que no sé si s’ha entès bé– que demanar 'neutralitat' a l’espai públic és absurd perquè no ho és mai, de neutral. La neutralitat, en tot cas, ha de ser la dels poders que han de vetllar per l'ocupació plural d'aquest espai públic. Per això, si aquest “nostres” del crit volgués dir que el carrer és només d’uns, o que no es deixa que sigui arbitrat pels poders públics democràtics que han de garantir que tothom hi tingui accés, llavors seria una frase amb efectes excloents, contrària als propis objectius.

Desconnexió. Vaig combatre repetidament l’error de presentar la independència com un procés de “desconnexió” amb Espanya. Primer, perquè més enllà de la secessió amb l’estat espanyol, en tots els altres terrenys la desconnexió és impossible. Tampoc no seria desitjable des del punt de vista cultural, econòmic, social o afectiu. I sobretot, perquè la independència ha d’aconseguir una millor connexió. Sí: la independència no és per tallar ponts, sinó per fer-ne de més amples i sortir de la confusió entre identificacions nacionals, territorials i d’identitats. Compte, doncs, a voler el contrari d’allò que ens convé.