Confusos, dispersos i incomptables
Si no hi ha un miracle, a les eleccions que se celebraran d’aquí una dotzena de setmanes hi poden concórrer també una dotzena de candidatures independentistes. O per ser més precís, poc o molt independentistes, perquè ja no totes aquestes ofertes electorals tenen aquest horitzó com a prioritat. Passa com amb els partits socialistes, en què el socialisme s’ha desdibuixat fins al punt de no tenir cap significat precís. És a dir: pot molt ben ser que hi hagi un independentisme que acabi còmodament i indefinidament instal·lat en una Catalunya estantissament autonòmica.
Ens falta perspectiva per analitzar amb rigor les raons d’aquesta implosió d’ofertes més enllà de l’obvietat de dir que és resultat de la desaparició de l’expectativa d’una immediata independència. El que ara no sabem amb precisió és la responsabilitat que hi han tingut les velles estructures de partit, els personalismes, els ressentiments, els oportunismes reformadors o revolucionaris, els rebentaires i qui sap si algun cavall de Troia ben untat.
En canvi, sí que ja es poden anticipar algunes de les conseqüències d’aquesta fragmentació d’ofertes que en cap cas respon a l’existència d’una tan gran diversitat d’estratègies per fer efectiva l’emancipació. Més aviat al contrari, la fragmentació posa en evidència que no se’n té cap, d’estratègia efectiva. I això ha donat pas a un esclat de retòriques que serveixen més per emmascarar l’atzucac que no pas per sortir-ne.
Així, i en primer lloc, en la mesura que aquesta diversitat d’oferta no respon a una demanda plural de l’electorat independentista, previsiblement, s’accentuarà el clima de confusió i de decepció. Les dades demolidores sobre els qui a hores d’ara creuen que finalment s’aconseguirà l’objectiu –només el 26% dels votants de JxCat, un 27,6% dels de la CUP i un misèrrim 13% dels d’ERC, segons l’ICPS– són una diàfana expressió no pas de l’abandó de l’aspiració, que aguanta bé, sinó del desengany per les oportunitats perdudes i el descrèdit dels lideratges.
En segon lloc, la fragmentació de l’oferta independentista farà visibles les contradiccions insuperables en què s’ha deixat atrapar. D’una banda, la falsa oposició entre governabilitat i confrontació. Si voleu, entre fer bondat i ajornar el desafiament a l’espera d’un hipotètic millor tracte per part de l’Estat, o la confrontació per provocar un no menys hipotètic ràpid desenllaç, sota l’amenaça de pagar-ho car. D’altra banda, també es posarà en evidència la paradoxa que les estratègies més contemporitzadores –com ara confiar en un referèndum pactat– són les menys plausibles, mentre que les més arriscades –activar la declaració d’independència del 27-D– són poc factibles.
Finalment, la fragmentació del vot independentista implicarà la pèrdua d’una part de la seva representació parlamentària. El 14-F podria haver-hi perfectament més d’un cinquanta per cent de vot independentista, però que només un quaranta per cent aconseguís representació parlamentària. I això, en unes eleccions en què hi ha l’amenaça de l’entrada de l’extrema dreta espanyolista de Vox, a qui la divisió de l’independentisme estimularà. Per acabar-ho d’adobar, l’independentisme s’haurà fet incomptable. És a dir, que no hi haurà acord –ni a dins d’aquest mateix món– sobre qui se’n pot considerar i qui no, sobretot després d’una campanya centrada en saber qui fa més temps que n’és més o qui ho és més genuïnament, i entre qui és més covard, més traïdor o més impostor.
El miracle de què parlava al principi seria que, en aquestes properes setmanes, es revertís aquesta lògica autodestructiva. Em sembla una obvietat que qui fos capaç d’aglutinar en una candidatura el més gran nombre de voluntats disperses seria qui generaria més confiança electoral. S’hi serà a temps? D’altra manera, potser sí que caldrà deixar-ho per a futures generacions.
