27/01/2020

Compte amb els piròmans

3 min
Compte amb els piròmans

És profundament decebedor veure amb quina irresponsabilitat es congrien complicitats interessades amb els repressors a base d’inventar relats amb infames judicis d’intencions tan gratuïts com malèvols. Parlo, és clar, de com, des de Catalunya mateix, hi ha qui capgira el que és una indiscutible agressió de l'estat espanyol a la sobirania del Parlament de Catalunya orquestrada per la Junta Electoral Central piròmana i amb la complicitat d’un Tribunal Suprem salvapàtries, i hi veu un desafiament del president Quim Torra en contra de l’estabilitat institucional i governamental. Tracten el president com si fos un kamikaze disposat a enfonsar just allò que pretén preservar: la dignitat de les institucions. I, encara de manera més perversa i mesquina, es torna a capgirar com si tot plegat fos un complot en contra del president del Parlament i d’ERC en general.

Ho hem vist aquests dies en les portades d’alguns diaris i en boca d’aquells que no suporten el perfil apartidista del president Torra, sovint ni entre els que se suposa que té més a prop. Ho veiem en aquells que estan inquiets per si es posa en risc el seu inestable equilibri de govern en altres àmbits institucionals per raons tan “irrellevants” com la sobirania d’un Parlament en què potser mai no han cregut, i en què no creurien ni que el governessin. Hi ha un Estat agressor i repressor que no està disposat a deixar que l’independentisme s’expressi, encara menys que governi i, no cal dir-ho, que un dia hagi de ser escoltat en un referèndum d’autodeterminació. Un Estat que busca pretextos polítics i jurídics, i si no els inventa, per tal d'impedir com sigui que l’aspiració a la independència segueixi el seu camí no-violent i raonat, socialment ambiciós i obert al món. I per si no en tenien prou a l’engròs amb l’aplicació del 155 i amb la suspensió de les institucions democràtiques catalanes i l’acarnissament judicial contra els presos polítics, també ho fan a la menuda, perseguint la llibertat d’expressió i el funcionament regular del poc que ha quedat després de la devastació.

Ja s’ha dit molt, però convé repetir-ho: els còmplices dels repressors converteixen l’independentisme i l’exercici dels seus drets democràtics en “provocació”, de manera que acaben justificant els agressors. És allò del violador i la minifaldilla. Ara, particularment, hi ha qui s’irrita amb l’independentisme perquè incomoda un govern suposadament de progrés a Espanya. N’hi ha que havien rigut les gràcies a l’independentisme quan a qui feia trontollar era als governs de dretes. Però ara els fa molta nosa. I, invertint els termes de l’agressió, pretenen que l’error, la provocació, la irresponsabilitat, hagi estat posar una pancarta a favor dels presos; que l’error seria no acceptar la retirada de l’acta de diputat al president d’un Parlament per la decisió d’un òrgan polític com la JEC i, no en tinguem cap dubte, demà passat, trobarien que l’error fos que Torra volgués mantenir la presidència.

Vivim, des d’aquell memorable 1 d’octubre de 2017, uns temps políticament molt greus. Gravíssims. El “qui dia passa, any empeny” ho pot mig dissimular, però no canvia res. El pas del temps no ha disminuït el conflicte, sinó que l’ha anat agreujant: les sentències del TS, la sentència del TJUE, l’entrada dels exiliats al Parlament d’Europa... Entretant, els poders espanyols, tant els democràticament legítims com els de caràcter fàctic, no han demostrat cap capacitat –ni, en general, cap voluntat– de posar-hi remei. L’abisme el tenen cada dia més a prop. De manera que el daltabaix que ahir es va obrir al Parlament de Catalunya podria no ser un episodi més, sinó el darrer dels grans focs encesos per la JEC i en el qual acabaran cremant ells mateixos. I qui cregui que se salvarà amb unes noves eleccions aprofitant l’incendi dels piròmans, s’equivoca del tot. Disculpeu el to bíblic, però en aquest temps d’ignomínia qui vulgui salvar la pell, la perdrà; i qui estigui disposat a perdre-la, se’n sortirà.

stats