Cinc apunts postelectorals

UN. És comprensible que la màxima atenció d’una nit electoral es posi en les possibilitats de govern que ofereixen els resultats traduïts en escons. Res a dir. Però per fer una anàlisi del nou perfil polític de l’actual estat espanyol amb més perspectiva –i, certament, més profunditat–, no és menys interessant saber com i per què s’ha modificat tant i en tan pocs anys el comportament dels votants. A Catalunya, posem per cas, serà interessant saber on dormia el vot que ara ha aparegut, amb un increment tan notable de participació respecte de les eleccions espanyoles del 2016. També l’observació de les xifres absolutes serà molt rellevant per saber no tant què faran els elegits, com què han fet i què volien els electors. I, certament, quan hi ha canvis tan significatius en un mapa polític, cal analitzar amb detall la naturalesa dels transvasaments entre partits, sense fer tants escarafalls, per exemple, pel fet que finalment s’hagi visualitzat l’extrema dreta que ja s’amagava dins el PP. No tot el que sembla nou ho és.

DOS. Una de les conseqüències de posar l’accent en els resultats, però, és que tot d’una es naturalitzen les condicions, si no inacceptables, discutibles, en què s’ha hagut d’afrontar la campanya. No poso pas en qüestió la legitimitat dels resultats –seria un altre tema– sinó el fet que, com es diu ara, els resultats "blanquegin" que hi ha partits que han tingut els principals candidats a la presó o a l’exili, o bé que emmascarin la parcialitat de la Junta Electoral Central o, encara, tapin el joc brut de determinats grups mediàtics que han estat afavorint un clima de crispació i han forçat el vot reactiu de la por. Tot dins la legalitat i acceptat implícitament i forçadament per qui s’hi presenta, sí. Però això no pot esborrar el joc brut.

TRES. Potser sí que cal tornar a recordar que un resultat electoral només serveix per entendre la resposta a la pregunta que es fa en cada convocatòria. Ara es demanava per la governació d’Espanya, i a això han respost els electors. Voler fer altres interpretacions del vot és molt arriscat. Ho dic perquè seria bo evitar el que ha estat habitual en altres ocasions: aquests resultats no indiquen quin és el pes de l’independentisme a Catalunya, fins i tot al marge que hagi obtingut més diputats. Només diu quants diputats independentistes s’han enviat a Madrid. Tampoc no diuen gran cosa sobre possibles resultats en unes futures eleccions al Parlament de Catalunya. La volatilitat del vot és tan gran que, més enllà de les lògiques especulacions, cada confrontació electoral és molt diferent perquè va de coses diferents, i ja fa temps que els cicles electorals es reinicien en cada ocasió.

QUATRE. Pot semblar contradictori que la gran polarització de la campanya –i de la política dels darrers mesos– s’hagi traduït en una fragmentació política més gran. Es diria que els electors es resisteixen a deixar-se portar a una dialèctica de fronts, i sobretot que castiguen els qui la provoquen. I, en aquest sentit, es posa de manifest allò que cal repetir fins a l’extenuació: és la democràcia el que cohesiona les discrepàncies, per fortes que siguin, ja que força acords que fins i tot quan són de conveniència res no impedeix que acabin sent també de convivència.

CINC. En clau estrictament catalana, és una evidència que els electors han premiat l’estabilitat d’ERC com a partit en moments convulsos. També es diria que els electors segueixen esperant que l’independentisme radical però ideològicament moderat sigui capaç d’oferir un projecte sòlid sense més dilacions. I seria raonable pensar que el PSC ha estat el principal refugi dels qui volien escapar de la confrontació en què confiaven els qui la provocaven, Cs i PP. Tanta mala sang per a no res!