06/05/2019

Allò que no hem après

3 min

Es diu que l’experiència és allò que obtens quan no aconsegueixes allò que vols. La pregunta, doncs, és: l’independentisme ha guanyat en experiència en no aconseguir allò que es proposava? La meva impressió és que més aviat no. Confiat en la seva raó, en les seves raons, li costa aprofitar l’experiència que ha obtingut de la impossibilitat d’aconseguir el que es proposava, just quan pensava que tenia l’horitzó a tocar. Així, en lloc d’adoptar una perspectiva positiva –és a dir, d’aprendre d’un fracàs–, la major part de l’autocrítica s’ha dedicat a burxar en els suposats errors –sempre dels altres– i, molt en l’estil de la cultura política del país, a repartir culpes i accentuar les divisions internes. I què hauria d’haver après l’independentisme del col·lapse posterior al referèndum de l’1-O? D’entre moltes coses, aquí en suggeriré tres.

Primera, que la reactivitat és una expressió d’impotència, no pas de força. És cert que s’ha repetit, amb molta sorna, que encara que l’independentisme cometés grans errors, Espanya no li fallaria mai. I és cert que la feblesa democràtica de l’estat espanyol i la seva vena autoritària han ajudat a mantenir la tensió, a no recular. Ara mateix ho ha tornat a fer amb la decisió de la Junta Electoral espanyola i els patètics vaivens judicials. Però una cosa és la seva contribució a l’hora de provocar respostes reactives, i una altra de ben diferent és que l’autoritarisme de l’Estat faci que l’independentisme algun dia arribi a guanyar. Precisament, l’independentisme va trencar el seu vell sostre de vidre quan va deixar de ser reactiu i es va tornar propositiu, quan va deixar de parlar de greuges i va començar a imaginar un futur d’emancipació, fonamentalment entre 2007 i 2015. Però ha quedat encallat quan, sobretot a causa de la gravíssima repressió, ha tornat a la reactivitat. En bona part, pel que sé, la mateixa convocatòria del referèndum de l’1-O ja va ser una decisió precipitada, presa de manera reactiva.

La segona cosa que s’havia d’haver après des que es va comprovar la impossibilitat de la unitat de les forces independentistes és que la crida a la unitat no era altra cosa que l’expressió d’una derrota anunciada. També pot ser que, amb un punt de cinisme, algú pensés que la invitació a la unitat –tan aplaudida al carrer– perjudicaria a qui no la volgués. Però Junts pel Sí ja va ser una proposta que el 2015 va quedar curta en els resultats, des del meu punt de vista, a causa del caràcter agònic de l’acord entre ERC i l’encara CDC. Que la CUP, a més, seria un obstacle afegit –l’arraconament d’Artur Mas, la manca de suport als pressupostos…–, acabava de fer transparent una profunda i insuperable divisió. I l’experiència de Junts per Catalunya ha certificat que no n’hi ha prou amb cridar “unitat, unitat” per guanyar unes eleccions, i menys quan hi vas des de la discòrdia interna.

La tercera lliçó que podríem haver après és que la necessària ampliació del suport a la independència no vindrà de l’exclusió o el menysteniment dels qui no se situïn en la mateixes coordenades ideològiques. No discutiré ara la rellevància de la retòrica d’una confrontació dreta-esquerra entre partits que són o volen ser majoria i, per tant, ocupar el centre polític. Però si era una quimera allò del “Catalunya serà cristiana o no serà” de Torras i Bages, també ho és “la República Catalana serà d’esquerres o no serà”. No em cansaré de repetir que el nou sostre de vidre de l’independentisme no se’l pot trencar en el combat ideològic sinó en l’emocional. El nou salt en l’ampliació de la base no vindrà ni per l’esquerra ni per la dreta, sinó per la superació dels tics antiespanyolistes i, abandonant l’apel·lació als greuges que recorden velles sonsònies victimistes, per la reafirmació de la dignitat d’un projecte nacional democràtic i emancipador. Quan ja s’han donat totes les raons, llavors cal guanyar-se els cors.

stats