Misc 05/02/2013

El gran desafiament és intern

i
Salvador Cardús
3 min
El gran desafiament és intern

L'ambició nacional que ha plantejat una clara majoria de la societat catalana, més que no pas un canvi d'estatus en la relació amb Espanya, exigirà una metamorfosi interna d'una magnitud enorme. El fet que, d'entrada, el gruix del conflicte s'hagi projectat en la possible secessió d'Espanya, no tan sols emmascara la dimensió del desafiament, sinó que, el que és més greu, n'oculta la veritable naturalesa. Dit en dues frases: una, l'empresa més important que encararà una Catalunya independent és la de la transformació interior; i dues, la raó de tot plegat no és tant fugir d'un estat maltractador, que també, com poder dibuixar un horitzó propi de justícia i prosperitat.

CREC QUE, ENCARA que pugui semblar obvi, és necessari repetir-ho i tenir-ho molt present per no errar en l'anàlisi de les tensions que comencem a veure en la societat catalana, i sobretot de les que veurem els propers mesos. Qui primer ho ha començat a patir ha estat el Partit dels Socialistes de Catalunya. A primer cop d'ull, podríem pensar que el conflicte que viuen els socialistes catalans és degut només a la col·lisió d'interessos entre el PSOE i el PSC en l'àmbit del catalanisme. I aquesta dimensió és certament rellevant. Però, des del meu punt de vista, el gran debat que ha de resoldre el PSC és un altre. De fet, la seva pèrdua de centralitat política és anterior al dilema sobiranista. I té a veure amb una qüestió de relleu generacional mal resolta. I amb la revisió de l'ideari socialdemòcrata, en crisi a tot Europa. O de la seva ceguesa per llegir a temps els canvis profunds que assetjaven la societat catalana, a qui ara no té res d'especial per oferir. Si el PSC només se centra en el conflicte entre unionistes i sobiranistes, no tindrà altra sortida que la d'una divisió que no aprofitarà ni als uns ni als altres, perquè d'unionistes i de sobiranistes ja n'anem servits.

ARA BÉ, EL CAS DEL PSC no és gaire diferent del que haurà d'encarar CiU els propers temps. El model de federació que ha estat la relació de CDC amb UDC es va establir per jugar una partida política diferent de l'actual, i sobretot de la futura. Fins fa quatre dies, l'ambigüitat de la suma no havia estat pas un entrebanc sinó una de les bases en les quals CiU fonamentava els seus èxits electorals. Però en les darreres eleccions aquesta ambigüitat ja va esdevenir una de les moltes causes del fracàs en l'expectativa de resultats. I això no ha fet més que començar. La federació ha de decidir si és millor fer la ruptura al més aviat possible i de manera civilitzada, o si prefereix una ruptura damunt d'una relació gangrenada. Torno a allò d'abans: no és només qüestió de més o menys sobiranisme, sinó d'acomodació al canvi de paradigma polític que significa l'aspiració a l'estat propi. Potser el combat partidista en té prou denunciant un Duran i Lleida unionista, però el problema de fons no va per aquí. La relació entre CDC i UDC assenyala un model caduc, i o es reinventa o, fins i tot havent liderat la victòria cap a una Catalunya independent, desapareixerà.

EL QUE DIC DEL PSC i de CiU es pot fer extensiu a cadascun dels partits que determinen els discursos polítics i els equilibris parlamentaris actuals. Però també afecta les principals institucions del país. Per començar, les econòmiques, tal com posa de manifest el fiasco anunciat de l'acte que prepara la patronal Foment del Treball per al proper dia 14. Que una part de l'empresariat segueixi mirant enrere per salvar les seves velles hegemonies diu molt poc de la capacitat d'adaptació al futur i de la preparació per assumir riscos que se'ls suposa. I darrere de les organitzacions econòmiques hi van tota la resta.

UNA CATALUNYA independent exigirà un canvi intern radical. És un error propi dels temorencs pensar que la independència només es pot saldar amb la fractura social. Tot al contrari: per als qui volem un país emancipat, només la possibilitat de decidir el nostre futur -dins dels marges que ofereix un món global, esclar- pot garantir poder seguir amb èxit la lluita sempre titànica per ser un sol poble, és a dir, de fer definitivament possible el "plebiscit quotidià" -com deia Renan- que ens qualificarà com a nació.

stats