El cercle viciós, i el virtuós

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

No conec cap teoria acadèmica solvent sobre l'existència, en política, de cercles polítics virtuosos i viciosos. La politologia no és un camp d'expertesa que pugui acreditar i, per tant, reconec que em moc en el terreny de la pura especulació. Però ja fa temps que tinc la impressió que, en relació al conflicte polític entre Espanya i Catalunya, la primera ha caigut en un cercle viciós del qual no sap com escapar, i la segona s'ha instal·lat en un cercle virtuós sense haver d'esforçar-s'hi gaire.

M'HA FET PENSAR en aquesta teoria el fet que Espanya -em refereixo al seu govern, a institucions com les Corts, el Senat o els seus tribunals de justícia, i també al discurs político-mediàtic- està demostrant molt poca habilitat en el tractament del seu conflicte nacional i a l'hora de defensar-ne els interessos. Una incompetència que fa que cada vegada que pren una decisió encara agreugi més allò que voldria resoldre. Tant és que es tracti d'una llei educativa pensada, principalment, per fer criatures espanyoles lleials a la seva pàtria, com si va de voler desacreditar el partit que governa Catalunya amb acusacions falses sobre suposats comptes suïssos. Tant és que es vulgui assimilar les reivindicacions catalanes al nazisme com que se'ns vulgui espantar amb setanta anys de calamitats. Just fan el gest d'amenaça, o insulten, que, com aquell que escup al cel, l'acció se'ls gira en contra: el món escolar se'ls revolta, els apareixen comptes suïssos a casa seva perfectament identificables, fan els honors a una organització d'identitat explícitament nazi o és Europa qui certifica la situació calamitosa de l'economia espanyola. Volen controlar, i irriten; volen fer por, i fan riure; volen desacreditar, i es desqualifiquen tots sols.

A L'ALTRA BANDA, hi ha una Catalunya fins fa poc acostumada a respondre a la desconsideració amb actituds servils -sovint confoses amb una suposada tradició pactista- i amb un victimisme que, en interioritzar la culpa, no tan sols impedia emancipar-se de la dominació, sinó que l'accentuava. Però, des de fa mitja dotzena d'anys, han canviat les tornes. La majoria de decisions que es prenen, per agosarades i insensates que siguin, acaben sorprenentment a favor del país. La decisió de reformar l'Estatut, que jo mateix sempre vaig considerar inútil i perillosa, resulta que al final, amb el seu fracàs, va esdevenir el punt d'arrencada d'un desvetllament absolutament imprevisible. I des de llavors, tot ens va a favor, malgrat la nostra extrema capacitat per a la divisió interna. Només cal veure les consultes del 2009, les manifestacions del 2010 i el 2012 i tota la feina -sovint malgirbada- de la societat civil. Però també és digne d'admiració el tomb de la majoria parlamentària a favor del dret a decidir i de l'estat propi i, molt particularment, els lideratges dels dos principals partits sobiranistes. Ara el gest més arriscat surt bé. Per posar-ne un exemple, mireu l'èxit d'un exercici que demana una disciplina per a la qual tothom diria que els catalans no estem fets com ha estat l'enregistrament de l' stop motion d'una Estelada Humana, organitzada aquest darrer cap de setmana a Igualada. O, en terrenys ben diferents, els èxits recents de micromecenatge per publicar el llibre en anglès editat per Liz Castro What's up with Catalonia ;o per fer el documental d'Isona Passola L'endemà . Sembla que estiguem en estat de gràcia, que se'n deia abans, i que fem el que fem surti bé.

COM QUE NO HI HA UNA TEORIA dels cercles viciosos i dels virtuosos que ens digui què solen durar, més val que no ens hi adormim. Assaborim el moment, fem bé la feina, però no ens hi encantem.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF