Per sortir del pedregar
SociòlegLa pèrdua per part de l’independentisme de la capacitat d’explicar la situació política actual ha fet que es donin per bones les interpretacions de l’adversari. I entre les jaculatòries més repetides i menys discutides n’hi ha tres que determinen greument les actuals estratègies de les organitzacions polítiques i socials. Una, que l’independentisme no té majoria social. Dues, que es va equivocar en prendre decisions unilaterals. I tres, que va enganyar els mateixos independentistes.
SI ALGÚ ENCARA no havia entès què vol dir que la història l’escriuen els vencedors, ara ho pot comprovar en directe. I encara que en la meva opinió l’actual relat no serà el definitiu, dol veure l’escassa resistència que mereix entre els que en són víctimes. Repassem cadascuna d’aquestes interpretacions a priori. En primer lloc, l’estricta veritat és que no sabem quin és el suport democràtic que té la independència. Quan més ens hi hem acostat, l’1-O, es va votar sota amenaça i violència. I en el cas de les darreres eleccions parlamentàries del 21-D, tothom sap que aquell esplèndid 48% es va obtenir malgrat el caràcter il·legítim de la convocatòria; les condicions adverses de participació dels partits represaliats; amb l’àrbitre comprat; exasperant falsos temors entre la població fins llavors políticament indiferent, i amb molts vots republicans perduts en partits ideològicament ambigus. Fins que no hi hagi un referèndum sense coaccions, no sabrem quina majoria té cadascú. I si es vol intuir la resposta amb una enquesta, suggereixo una pregunta que és l’única democràticament decent: “Què votaria en un referèndum d’autodeterminació si sabés que se’n respectaria el resultat sense represàlies per part de l’estat espanyol ni de la Unió Europea?”
LA SEGONA IDEA que s’ha imposat és la de la unilateralitat, que implica acceptar acríticament un marc mental espanyol. Des d’una perspectiva estrictament catalana, haver sotmès una decisió política a referèndum i actuar en conseqüència no té res d’unilateral. De fet, la primera i principal unilateralitat és la de l’Estat en no acceptar un referèndum pactat, aplicant el 155, i ara vetant els candidats a la presidència que legítimament tenen majoria parlamentària. Finalment, és inacceptable que es tracti d’estúpids els qui confiaven en un capteniment democràtic més gran d’Espanya i Europa. Al capdavall, som on som pels successius enganys -ara sí- de l’Estat: que sense violència es podia parlar de tot; que era possible una Espanya federal; que s’hi respectaven les convencions de drets civils i polítics... Algú ha dit que la independència havia estat una porta pintada en una paret. No: és l’autonomia que era un horitzó obert pintat al sostre d’una cel·la tancada.
L’INDEPENDENTISME ara acomplexat, que fins i tot amaga el nom sota les faldilles d’una República que el pressuposa, s’ha empassat aquestes tres falsedats. Covardament, “reconeix” que potser sí que va enganyar una mica, en lloc de recordar les mentides d’on s’escapava. També diu que “renuncia” a una unilateralitat, delatant la seva renúncia a l’autocentrament. I en lloc de plantar cara al brutal desafiament de l’Estat, fuig d’estudi suggerint que cal esperar una majoria que, en les condicions de coacció actuals, no arribarà mai per molt que es vagi a fer la gara-gara a comuns i PSC, i que si el que busca és la reconciliació interna, potser hauria de començar per Cs.
LA PRIMERA VICTÒRIA que cal per recuperar la iniciativa pel dret a l’autodeterminació és la del relat, que és el que permetria sortir del pedregar.
