22/10/2018

La inestabilitat és l’oportunitat

3 min

SociòlegÉs una evidència que l’aspiració catalana a la independència ha provocat una gravíssima crisi d’estat al Regne d’Espanya. I no tant per la seva pròpia força com perquè ha desemmascarat la feblesa democràtica del règim del 78. Ni el poder executiu, ni el legislatiu ni el judicial –tampoc la premsa i la televisió tradicionals, ni el govern de l’Església o la banca espanyoles– han estat capaços de respondre-hi de manera netament democràtica, tot i que, fins ben bé el 2014, si haguessin optat per un referèndum acordat, encara haurien guanyat el desafiament.

Tal com explicava diumenge passat l’ARA, també és aquesta mala gestió del conflicte allò que va fer caure Sáenz de Santamaría, i pot ser que faci caure Pedro Sánchez o que acabi convulsant la resta de poders. I si tot s’aguanta de manera tan estantissa, és perquè entre ells s’amaguen les vergonyes. Només cal veure com ha passat sense pena ni glòria la brutal revelació de la conversa en l’àpat del comissari Villarejo sobre unes hipotètiques jornades acadèmico-sexuals d’alguns magistrats, on era present la ministra Dolores Delgado, llavors fiscal de l’Audiència Nacional.

Tanmateix, la representació política de l’independentisme fa temps que també mostra una notable feblesa. Hi ha fet molt, esclar, l’empresonament i exili dels seus líders i la dificultat d’assumir aquesta dramàtica situació. Però aquesta debilitat ja venia d’abans a causa tant de les desconfiances partidistes –i també personals– que es disfressaven amb raons ideològiques i estratègiques, com de les reals desavinences polítiques que es mig dissimulaven pressionats per les crides populars a la unitat. Ara com ara, les posicions de la CUP, ERC i JxCat són irreconciliables tant pel model de República que defensen com sobretot per l’estratègia que segueixen per aconseguir-la. I això sense comptar amb els "versos lliures" que regularment llancen els seus dards contra tot i tothom.

És clar que hi ha el gran suport popular que –com en el consentiment matrimonial– es mostra incombustible en la prosperitat i l’adversitat, en la salut i la malaltia. Però, desconcertat davant del combat de lideratges i estratègies –i pels tremendistes habituals–, pot tenir la temptació de voler desbordar el sistema de partits a través de procediments tan bons com d’èxit incert. En definitiva, l’acumulació de desconfiança respecte de la capacitat del sistema de representació formal fa que la potència que es demostra a l’hora de mobilitzar el personal, es converteixi en desànim davant de la seva escassa efectivitat.

En resum, que l’estancament actual de la situació política no es deu pas a un equilibri de forces, sinó de debilitats. Vivim enquistats en la feblesa per la senzilla raó que ningú no té marge per moure’s de la seva posició sense risc de perdre-hi molt. I és en la feblesa que alguns esperen trobar, per dir-ho irònicament, la seva confortabilitat. Els pressupostos del govern de Pedro Sánchez són un cas paradigmàtic d’aquesta difícil suma d’impotències: ni el president espanyol es pot permetre encarar el conflicte amb radicalitat democràtica, ni els partits independentistes es poden mostrar flexibles a negociar els pressupostos sense posar en joc la credibilitat que els queda.

Però que ningú no confongui estancament amb estabilitat. La meva impressió és que l’estancament actual és profundament inestable, insegur, mudable. De manera que, en contra del que alguns creuen –o els convé fer creure–, no penso que l’acumulació de febleses a banda i banda allargui indefinidament els terminis de la confrontació final. I, en absència de fortaleses, la guanyarà qui estigui més preparat, tingui més bones raons i les hagi sabut explicar millor i, certament, qui estigui més segur de la victòria.

stats