CANTUS FIRMUS

De cops d’estat i estats d’excepció

Les noves autocràcies soscaven els estàndards electorals però en respecten la façana democràtica

A Catalunya vivim en un veritable estat d’excepció polític, formalment no declarat, però que actua 'de facto'. Amb totes les seves conseqüències. La suspensió de les institucions democràtiques catalanes durant mesos; l’empresonament i exili del Govern, la presidenta del Parlament i els líders civils; els processos oberts a desenes i desenes de càrrecs públics; la intervenció de les finances, i, planant per damunt de tot, l’establiment d’un clima d’amenaces en contra de l’independentisme ho demostren. Si, com sosté la Fiscalia General, la celebració del referèndum de l'1-O va ser un cop d’estat, és fàcil d’entendre la resposta que hi ha donat l’estat espanyol.

Que l’estat d’excepció no s’hagi declarat formalment és de sentit comú. Segons la seva Constitució, només es podria aplicar 30 dies, prorrogable a 30 més. En canvi, encobert, és de durada il·limitada. Així, en no ser declarat, perversament, pot actuar amb una certa dissimulació de portes enfora mentre facilita que de portes endins es produeixi un lent però eficaç procés de banalització de la repressió. No és estrany, doncs, que comenci a ser habitual que hi hagi institucions i analistes que valorin la dinàmica política catalana i n'ignorin el context repressiu i, amb consciència o sense, afavoreixin el blanqueig de la suspensió dels drets civils i democràtics.

L’efectiva suspensió de l’autonomia catalana que ha provocat una excepcionalitat política no és reversible. I la desafecció cap a Espanya de què havia advertit José Montilla fa dotze anys ja és un fet que no té marxa enrere. Per això, els predicadors del retorn a una hipotètica normalitat autonòmica i prerepressiva, de governar com si res, de deixar passar temps per desinflar el conflicte o de confiar en el diàleg amb el botxí esdevenen còmplices objectius d’una voluntat d’oblit que no fa altra cosa que enquistar el conflicte i legitimar els llimbs –o el purgatori– en què s’ha de moure la política catalana.

No és cap consol, però el que passa aquí s’inscriu en una lògica política general. D’una banda, el comportament antidemocràtic de l’estat espanyol forma part de la nova era d’autoritarisme que politòlegs com Anna Lührmann i Staffan I. Lindberg han descrit en un estudi recent sobre la salut democràtica al món. Es tracta d’una onada d’“autocratització” –com l’anomenen ells– l’inici de la qual situen al 1994. Segons aquests autors, les noves autocràcies dominen l’art de soscavar els estàndards electorals respectant-ne la façana democràtica. I actuen assetjant l’oposició, subvertint l’estat de dret o restringint la llibertat dels mitjans, sobretot buscant la manera de convertir-los en canals no oficials d’armes de propaganda. Segur que al lector tot plegat li resulta molt familiar.

D’altra banda, la manera de debilitar l’oposició –aquí, l’independentisme– és la d’intentar polaritzar la societat. També és una lògica general arreu del món: al Brasil de Bolsonaro, al Regne Unit del Brexit o als Estats Units de Trump. Ho ha estudiat a fons el professor de Stanford Mugambi Jouet als Estats Units a 'Exceptional America. What divides americans from the world and from each other'. Mugambi esmenta el caràcter antiintel·lectualista d’aquestes dinàmiques que facilita les visions conspiratives, cita els fonamentalismes cristians –aquí parlaríem de “fonamentalisme constitucionalista”– i destaca l’exacerbació del ressentiment identitari.

Ambdues anàlisis fan esgarrifar de fins a quin punt sembla que parlin del nostre cas. Però si els fenòmens són generals, la resposta només pot ser local. De manera que si no ens consola la desgràcia general ens queda l’opció de seguir lluitant per una radicalitat democràtica que s’oposi a l’autocratisme, i a favor de la llibertat d’expressió i el respecte a la diversitat per combatre les retòriques que busquen debilitar-nos en la confrontació.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF