13/01/2020

Viure amb l’ai al cor

3 min
Jordi Cuixart, el president d'Òmnium cultural

A empentes i rodolons hem anat aprenent a viure en la inestabilitat política. Encara més: a la intempèrie política. Queden lluny aquells temps en què es podia avançar l’agenda política de la setmana sense preveure sorpreses. Ara, allò que sembla probable al matí, queda en suspens al migdia i desmentit abans que acabi el dia. Els èxits rotunds es fonen tan de pressa com efímers són els grans fracassos. Mai com ara, en política, els fets havien estat tant o més inconsistents que les paraules: fer ja val menys que dir!

AQUESTA VULNERABILITAT de la realitat política ha portat com a conseqüència a la necessitat d’inflar el relat, és a dir, de sobreinterpretar fins a l’extrem allò que se suposa que podria ser que potser estigués passant. Centenars de llibres, milers d’articles i, sobretot, tertulians de guàrdia les vint-i-quatre hores del dia s’entesten –ens entestem!– a donar consistència al teatre d’ombres xineses que representen els actors polítics amb els seus moviments frenètics, calculats o erràtics, en l’intent inútil de redefinir i fixar estratègies.

LÒGICAMENT, si els fets són cada vegada més làbils, la facilitat per manipular-los creix de manera exponencial. La manca d’informació es fa inevitable, i els pretesos experts l’han de dissimular amb arrogància i, si cal, agressivitat. Hi ha justícia que, per a desesperació dels juristes, empra la llei arbitràriament. Hi ha periodisme que pren partit indissimuladament. I el partidisme pren dimensions sectàries com mai no les havíem vist: qualsevol aposta política esdevé doctrina i es defensa amb urc, com si fos l’únic camí possible. Com més perduts estem, més simulem que sabem on anem.

EN AQUESTES CIRCUMSTÀNCIES, és comprensible que la xarxa i la piulada es converteixin en l’àmbit de tots els àmbits de la política. La rapidesa i la brevetat, però sobretot la bravata, l’insult, la desmesura esdevenen l’estil de la confrontació. I, alhora, l’hemeroteca –i el timeline de Twitter– és el Gòlgota on es purguen els canvis d’opinió i es crucifiquen els “traïdors” de tota causa. Quants centenars de censors no hi deu haver en aquests moments repassant vells articles, antigues declaracions i piulades oblidades dels nous ministres per posar-los en un compromís? Aquesta és la paradoxa dels temps actuals: tot és tan fugisser, tan estantís, que qualsevol cosa que hagi quedat fixada en un instant del passat –una paraula, una imatge, un gest...– se’t gira en contra.

ARA MATEIX, el debat entre l’estratègia de suport a la governabilitat d’Espanya per evitar el perill d’una dreta reaccionària a canvi d’una incerta taula de diàleg, o la de la confrontació atzarosa davant d’un Estat repressor, està segrestat per la imprevisibilitat de qualsevol de les dues apostes. La desconfiança és general, i ni uns ni altres gosen prometre res. Ningú no és capaç de posar data a un hipotètic desenllaç. Ningú no té cap alternativa en cas de fracàs. Els més optimistes s’aferren al mal menor. Els més pessimistes, al com pitjor millor. I els qui volem tocar de peus a terra només ens podem refiar de la persistència i d’un cop de sort!

JORDI CUIXART, a Ho tornarem a fer, explica que per convertir en victòria l'aparent derrota de la presó, va haver d’assumir que el temps lineal havia desaparegut de la seva vida, i que el present fos l’únic que el complagués. I, tot, tenint clar per què lluita i els motius que el van dur a la presó. Doncs bé: en un cert sentit, en aquest marc de repressió, amenaces, por i arbitrarietat, tots som dins d’una presó. I, si volem fugir de l’esperit de derrota, també hem d’aprendre que el nostre temps polític ha perdut la linealitat que el feia previsible i que només ens podem complaure en el present, persistint en la lluita i mantenint tothora la dignitat. Sí: sabent que tota temptació de confort i estabilitat és una renúncia, i que mentre la nostra causa sigui la de la llibertat, ens tocarà viure amb l’ai al cor.

stats