Una revenja llargament planificada

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida?

Era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida?

Sabíem que la independència no seria possible fins que no hi hagués qui estigués disposat a anar a la presó. I segueixo pensant que el llarg empresonament de Forcadell i Bassas, de Junqueras i Romeva, de Forn, Rull i Turull, més els empresonaments no menys injustos de Borràs i Mundó, a més de tots els exilis, són realment el mur que no permetrà que el sobiranisme reculi. La dignitat amb què han assumit la injustícia del seu empresonament és admirable. I avui cal destacar especialment el paper ferm, serè i íntegre de Sànchez i Cuixart. Si mai el poder judicial espanyol fa altra cosa que no sigui declarar-los innocents, aquesta serà l’empenta final que necessita l’independentisme i serà el darrer espeternec del Regne d’Espanya tal com se’l coneix avui dia.

El sacrifici dels nostres represaliats polítics ha posat en evidència davant nostre i del món sencer la greu feblesa democràtica del Regne d’Espanya. Però molta atenció: allò que ara veiem tant a les clares –en el tarannà profundament colonial de la nació espanyola, descaradament en el PP i Cs quan somien arrasar tot el que queda d’autonomia amb un 155 permanent, o amb pell de xai en el PSOE quan ofereix tornar a allò de què fugim– no és conseqüència del desafiament independentista. Just al contrari, el sobiranisme és la resposta a un pla que va començar a treure el nas ben al principi de la Transició; que es va anar materialitzant discretament fins que ja era un disseny precís que Aznar no va dissimular, i que ara es manifesta sense embuts en l’odi congriat contra tot allò que sigui català: de la llengua als castells, de l’escola i la sanitat als Mossos, dels símbols propis a l’economia del país.

Sabíem que la independència no seria possible fins que no hi hagués qui estigués disposat a anar a la presó

En l’empresonament de Cuixart i Sànchez i de la resta hi ha rancúnia per una derrota democràtica, la de l'1-O, que el Regne d’Espanya i el seu coronat no suporten. Però que el dolor pels empresonats i exiliats no ens faci perdre la perspectiva: en aquesta revenja hi ha un llarg pla d’anorreament de la nació catalana, de profundes arrels històriques, però que ni abans, ni ara, ni mai no veuran acomplert.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF