Per guanyar

SociòlegAra que vivim moments de desassossec polític, i que la pressa per arribar a la independència es pot convertir en impaciència i provocar accions precipitades, és bo tornar al mestre Sun –també escrit Sunzi o Sun Tzu– i al seu 'L’art de la guerra' (500 aC).

Escriu el mestre: “Fer-te invencible significa conèixer-te a tu mateix; descobrir la vulnerabilitat de l’adversari significa conèixer els altres. La invencibilitat és en un mateix; la vulnerabilitat, en l’adversari.” I afegeix: “Els bons guerrers prenen posició en un terreny on no puguin perdre, i no passen per alt les condicions que fan que els seus adversaris puguin ser derrotats. En conseqüència, un exèrcit victoriós primer guanya i després entra en batalla; un exèrcit derrotat primer lluita i intenta assolir la victòria després. Aquesta és la diferència entre els que tenen estratègia i els que no tenen plans premeditats”.

Parem atenció en aquesta idea: “un exèrcit victoriós primer guanya i després entra en batalla”. És a dir, actuar sense una estratègia guanyadora porta a la derrota. I és en això que penso cada cop que sento parlar, entre altres fantasies, d’accions tan inútils com la d’exigir que s’obrin les portes de les presons per alliberar-ne els ostatges i defensar-los amb una revolta popular.

Per començar, el Govern no té les claus d’unes presons custodiades per uns Mossos que segueixen instruccions judicials i que seria amb qui primer caldria enfrontar-se, posant-los en un risc difícil d’assumir com a cos i també individualment. En segon lloc, els empresonats difícilment voldrien sortir per convertir-se en uns fugitius de destinació incerta. Tercerament, no sabem quina capacitat de resposta es tindria al cap de vint-i-quatre hores davant de la més que previsible resposta policial i militar de l’Estat. Quart: davant d’una acció d’aquest tipus, quina minva de suport popular tindria l’independentisme moderat, que és el majoritari? I, finalment, es perdria tota la legitimitat internacional tan costosament acumulada fins ara. Total: un gran ridícul.

Si el principal error de l’1 d’octubre passat va ser no valorar prou bé fins on era capaç d’arribar l’adversari, és a dir, no se’n va analitzar bé la vulnerabilitat, de llavors ençà sembla que l’independentisme més impacient no sap reconèixer quines són les pròpies febleses ni ha entès que el control dels temps és imprescindible. I això no va d’eixamplar la base, sinó de saber definir una estratègia invencible, aprofitant les vulnerabilitats de l’adversari, que en té, i moltes. Ara bé: l’estratègia, en un combat d’aquesta naturalesa, no pot ser definida per allò que de manera simple i demagògica en diem “la gent” o “el poble”. Primer, perquè “el poble” –afortunadament– no és un tot uniforme sinó divers. I segon, perquè la intel·ligència necessària per tenir una estratègia vencedora, en un combat que es vol democràtic, l’ha de demostrar qui ha guanyat les eleccions.

Contraposar el poble savi i valent als polítics corruptes i porucs és el fonament de tot populisme, que és l’última cosa que li cal a l’independentisme. I poc acostumats, històricament, a grans batalles –i menys a guanyar-les–, la nostra indisciplina sovint ens fa semblar un exèrcit de generals, tots disposats a manar i pocs a obeir. I això ja no ho diu Sunzi sinó jo mateix: imaginar batalles la victòria de les quals no és segura només serviria per fer herois i màrtirs caiguts en combat.

Entenc que per als qui volem arribar a la independència per vies pacífiques i democràtiques, el llenguatge bèl·lic pot resultar incòmode. Però podem estar d’acord que, en qualsevol cas, som en una 'guerra' entre institucions polítiques, en un combat de relats entre veritats i mentides, envestits per un sistema judicial amb ostatges, amb mobilitzacions al carrer i en una lluita de legitimitats internacionals.