29/01/2018

No ens enredareu!

3 min
No ens enredareu!

Llegeixo amb avidesa l’article d’Antoni Dalmases sobre Joan Oliver, “La meva arma són les paraules”, al número 11 de la revista Vallesos, i l’entrevista que Anna Cabeza i Cesc Prat van fer a la seva filla, Sílvia Oliver. I tot d’una se m’acut això: amb quina cultura literària plantem cara al gravíssim desafiament polític -diguem-ho clar: a la nova dictadura espanyola- que ara ens toca viure? Quins referents novel·lístics, poètics, teatrals o fins i tot musicals sostenen el relat de la nostra confrontació política amb aquest Estat saltamarges a què ens enfrontem?

ELS QUE JA TENIM uns anys al damunt, recordem que vam poder encarar les darreries de la dictadura de Franco i els anys de la perpetració del règim del 78 amb un munt de recursos literaris d’intensitats diverses i tots de gran qualitat. Per esmentar només la poesia, uns s’inspiraven en la flonjor ideològica de l’Espriu de La pell de brau: el dels “ponts de diàleg” i el “mira [Sepharad] de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills”. Altres se servien de les metàfores populars i vitals que Miquel Martí i Pol havia construït sobre la seva esclerosi múltiple:

“El més difícil, doncs, és sobreviure

amb escates de vidre a les entranyes,

amb plom, en lloc de sang, a dins les venes”

I teníem la poesia políticament cantelluda i literàriament exquisida de Joan Oliver:

“Ben cert, les mordasses ens fan muts o quecs, o destorben les paraules verídiques,

[...]

I així són castigats els qui imploren justícia!”

QUE HÀGIM pogut recórrer a les antigues cançons de Lluís Llach, està molt bé. Però com ja vaig assenyalar fa uns anys, no hem estat capaços de tenir la Nova Cançó d’aquesta nova revolució, o de fer-la prou popular. ¿És perquè el combat també és vell i és el mateix de llavors? I tampoc no sé veure, a l’hora de pensar i viure els nostres combats, els nous recursos literaris de referència, populars i compartits, a part de la valuosa activitat a la xarxa, com els excel·lents garrotuits de Jaume Aulet i alguns altres.

EN MOLTS SENTITS, la situació actual recorda la d’aquells anys confusos i ambigus dels setanta. Una societat que s’obria al món, però on encara s’executava a mort amb judicis sumaríssims. Una transició a la democràcia però sense ruptures clares amb el règim franquista i de la qual, a primera hora, J.L. López Aranguren ja en denunciava el “desencantament”. Políticament, hem anat quaranta anys enrere, però amb l’agreujant que la disfressa democràtica empara l’Estat de les arbitrarietats que comet davant l’opinió pública espanyola i l’excusa davant la mirada incòmoda però silenciosa dels governs del món. De manera que l’independentisme ha de jugar un joc sense regles, sotmès a l’arbitrarietat d’uns governs, partits, mitjans i tribunals covards, obligat en conseqüència a avançar sense full de ruta, per molt que ingènuament el reclamem.

TORNO A Joan Oliver. Dalmases en cita el primer poema del llibre Quatre mil mots (1977), Covards. Quina barreja explosiva d’escepticisme, denúncia i ironia, tan oportuna per a aquests dies d’ignomínia:

“El nombre de covards és infinit.

Els més porucs atupen la muller

al jaç mateix potser, lliça d’amor.

[...]

Les guerres grans, les guerres dels senyors

són carnatges immunds entre covards.

Resignem-nos: la por és la sal del món.”

I apuntem-nos també aquests versos:

“Ningú no bastirà la seva casa

damunt fonaments fluixos”

“Cal derrocar les obres ruïnoses”

“Més val partir de zero que de femta”

Aquest és el poeta que, explica la seva filla, el 1978 no va voler votar a favor de la Constitució tot i els amics que li deien que ho fes, que era un primer pas... I els responia: “No m’enredareu!”

QUE LA COVARDIA de l’Estat no ens enredi i es torni por entre nosaltres!

stats