Opinions fabricades

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Per deformació professional, cada vegada que es publiquen enquestes d'opinió, especialment sobre qüestions polítiques -tant és que siguin del CIS, del CEO o de qualsevol altre organisme-, no puc evitar parar més atenció a com es formulen les preguntes que no pas a les mateixes respostes. M'interessa veure fins a quin punt és la pregunta la que crea les condicions de la resposta, i si és el qüestionari el que imposa una lògica global que minimitza el caràcter inconsistent d'unes opinions individuals construïdes a partir d'influències múltiples i contradictòries. L'altre aspecte en què m'interesso és en la tria de les dades que els mitjans consideren prou rellevants per destacar, i en com les expliquen, com si ells mateixos no haguessin estat els principals responsables de fabricar aquelles opinions.

SOBRE LA IMPOSICIÓ d'una determinada lògica des del qüestionari, en el darrer avenç de resultats del baròmetre d'abril del CIS que ens va ocupar la setmana passada n'hi ha un parell d'exemples significatius. Un és el de la valoració dels líders polítics. Per què, en general, els líders de partits petits solen tenir valoracions més altes que els que obtenen més vots a les urnes? Es tracta d'un efecte de com es fa la pregunta: només es consideren les puntuacions dels que diuen que els coneixen. Així, que Alfred Bosch o Ana María Oramas tinguin puntuacions més altes (3,23 i 3,13) que Rajoy o Rubalcaba (2,44 i 3,00) s'explica principalment perquè els primers només són coneguts per un 8,6 i un 7,7 per cent dels entrevistats (amb un pes gran dels més favorables), mentre que els segons ho són per més del 94 per cent, és a dir, tant pels seguidors com pels contraris. Els rànquings de valoració dels polítics, doncs, no diuen allò que sembla, i vet aquí l'explicació de la que havia estat l'eterna sorpresa per la bona valoració de Duran i Lleida... quan no era tan conegut com ara! L'altre cas és el de l'autodefinició política, en què, en l'escala del CIS, es pot triar entre les categories tradicionals -de conservador a comunista-, que es completen amb les opcions nacionalista, feminista i ecologista. És a dir, com si els conservadors o els socialistes no en fossin, de nacionalistes, o com si de nacionalistes no n'hi haguessin de democratacristians o de socialdemòcrates, posem per cas.

SABEM QUE LES ENQUESTES serveixen més per crear-ne, d'opinió pública, que per estudiar-la. En aquest sentit, és interessant veure quines respostes es publiquen i quines es consideren irrellevants des dels mateixos mitjans, en funció de les seves pròpies adscripcions polítiques. Al capdavall, com s'han format l'opinió, els entrevistats? Per exemple, és obvi el pes que ha tingut el trencament del tabú informatiu sobre la monarquia en el fet que s'hagi perdut tan ràpidament la confiança en aquesta institució. I, parlant del que mai no explicarà La Razón , hi ha una pregunta del baròmetre autonòmic del CIS de la tardor passada sobre quines són les condicions per considerar algú com a membre de la pròpia comunitat autònoma. Que s'hi hagi nascut només és considerat significatiu pel 29,2 per cent dels catalans, mentre que ho és pel 84,3 dels extremenys. En canvi, la voluntat de ser-ne és determinant pel 70,7 per cent dels catalans i només per un 12,7 per cent dels extremenys. Són dades molt significatives per saber com entenem la pertinença els uns i els altres i, sobretot, per interpretar les raons de les incomprensions territorials: els extremenys, amb el senyor Monago al capdavant, s'imaginen que els catalans són... com ells! Atenció, doncs, a no utilitzar les enquestes d'opinió per dibuixar-nos el món al nostre gust: solen dir molt menys del que volem i més del que ens pensem.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF