03/07/2012

Independentisme promiscu

3 min
Independentisme promiscu

Hi ha qui s'ha posat nerviós amb la dotzena -va, posem-n'hi dues dotzenes- de banderes espanyoles que ha vist als balcons del seu veïnat i pel centenar de coets tirats pel triomf agonístic de la roja davant de Portugal i els dos-cents de la victòria davant Itàlia. Em refereixo a dos tipus d'excitació. Una, la dels que ho han viscut com una amenaça al projecte d'emancipació just ara que el tenim a tocar. L'altra és la dels que han trobat en les banderes i petards el desmentiment de l'existència d'una majoria sobiranista, l'evidència d'una amenaça real a la unitat civil dels catalans i, sobretot, una taula de salvació argumental per a la defensa de l'actual statu quo polític.

TIL·LA, MOLTA TIL·LA per a tothom! És cert que els temps estan tensant les cordes d'un model polític caducat, però això no ens hauria de portar a interpretacions tan excessives com oportunistes. Certament, no dic que un campionat de futbol com el d'aquests dies i les victòries de l'equip nacional no s'utilitzin per excitar els mecanismes d'adhesió patriòtica. I tant! Només cal seguir els anuncis comercials dels patrocinadors. I, sobretot, es poden escoltar les transmissions radiofòniques per veure com es construeix la identificació entre la victòria o la derrota esportiva amb l'orgull o el deshonor nacional.

PERÒ ÉS IMPRESCINDIBLE analitzar els fets amb fredor i situar-los al lloc que els correspon. Primer, si a l'audiència d'aquest tipus d'esdeveniments esportius -a Catalunya, 2,7 milions d'espectadors a la final, rècord històric-, hi sumem la pressió informativa, comercial i política que els acompanya, el que hauria de sorprendre són les poques banderes i coets que s'han vist i sentit al llarg del campionat. No és per desmerèixer res, sinó per valorar-ne la proporció. Però, i en segon lloc, no cal esverar-se per un tipus d'utilització política de l'esport que és universal. I quan dic universal, vull dir que aquí fem el mateix amb el Barça i les seves victòries. Encara més: el dia que hi hagi selecció catalana de futbol i es guanyi el primer campionat, veurem més senyeres que per Sant Jordi, l'Onze de Setembre i el Dia de la Independència junts. I, quan això s'esdevingui, tampoc no ho hauríem de confondre amb l'expressió d'un patriotisme de pedra picada sinó amb un de banal. Una cosa és la gestió emocional explosiva però efímera d'una victòria esportiva, i una altra el dur i permanent compromís democràtic amb la prosperitat del país.

VULL DIR QUE el que ens hauríem de preguntar és si no fem una lectura massa sobrepolititzada d'aquestes expansions emocionals col·lectives. ¿Estem segurs que la significació subjectiva de qui posa una bandera espanyola al balcó i tira coets per la victòria de la roja coincideix amb la que li atribueixen els que la interpreten? ¿No acabem fent més cas dels que manipulen aquestes emocions que dels que les viuen? ¿No és exagerat veure-hi un desmentiment del progrés de l'independentisme? ¿I no és absurd descobrir-hi un rebrotar de l'espanyolisme? Tinc enormes dubtes d'una cosa i de l'altra.

EM TEMO, DONCS, QUE PERDEM de vista la dimensió d'espectacle festiu. I l'afició al futbol. I que hi participen molts jugadors del Barça... Els que volen que tot quadri en forcen la interpretació i s'obliden de la complexitat -que tant ens afavoreix- de la composició social del país. Una complexitat que no vol dir fractura de res important, i que en canvi hauria de permetre que un seguidor de la roja , a manca d'una selecció catalana, volgués la independència de Catalunya. El dia que tinguem un estat propi, per a bé i per a mal, també es manipularan amb la mateixa efectivitat els sentiments col·lectius cap a un altre objectiu nacional. Però ara tinguem clar que només serem tots els que hem de ser si acceptem un independentisme ideològicament -i futbolísticament- promiscu.

stats