25/05/2020

Afamats de certeses

3 min
Cartell que figura un petó amb mascareta als carrers de Còrdova durant la pandèmia pel covid-19

Si ja ho fem sempre, és molt comprensible que en temps de tanta incertesa encara busquem més respostes sobre com serà l'endemà, i que fins i tot les exigim. I no és estrany que hi hagi pensadors d'ofici que es prestin a oferir-ne i líders polítics que es vegin obligats a donar-ne. El problema, però, és que moltes d'aquestes respostes són tan volubles com el context en què es formulen. O, encara pitjor, sovint són exactament les mateixes que ja estaven a la venda abans de la crisi. I, per tant, un cop superat el desassossec actual, tindran la mateixa sort que abans: quedar superades per la realitat.

Ran Halévi, un historiador francès agregat al Centre d'Estudis Sociològics i Polítics Raymond Aron, ironitzava a les pàgines de Le Figaro (18 de maig) sobre els "professors de certituds" que s'han dedicat a proferir carretades de prediccions contundents sobre el món que vindrà... i que acabaran desmentides. Segons Halévi, analitzar la crisi en termes doctrinals i peremptoris és la millor manera de no comprendre-la pel fet que el que hi ha en joc és la nostra incapacitat per fer previsions, i no pas el "sistema". Només cal adonar-se de les vinculacions causals que s'estableixen entre l'actual pandèmia i circumstàncies –la contaminació, el canvi climàtic, l'explotació dels recursos naturals...– que no existien en temps pretèrits igualment assotats per pandèmies de conseqüències encara pitjors que l'actual. Només que llavors eren atribuïdes a càstigs divins, però seguint una lògica social similar a l'actual. Deia Erving Goffman que podem tolerar el que no necessita explicació, però no l'inexplicable.

Una de les lògiques comunicatives que més abonen l'èxit dels professionals de les certituds és la que es coneix com a biaix confirmatori. Dit breument, busquem i escollim aquelles informacions que confirmen les nostres creences prèvies i ignorem les que les qüestionen. Ens agrada donar-nos la raó –o que ens la donin– més que no pas buscar-la. Un biaix cognitiu que es completa amb l'anomenat biaix de cobertura –la presència desproporcionada d'uns determinats temes als mitjans de comunicació segons la seva adscripció ideològica– i amb el biaix de concreció –la focalització selectiva en determinades qüestions, de manera que es redueix la perspectiva i es perden els matisos–. Lev Tolstoi hi afegia una observació més quan escrivia a El regne de Déu és dins vostre (1894) que "el tema més complicat pot ser explicat a la persona més senzilla si no en té cap idea feta, però la cosa més simple no es pot aclarir a l'individu més intel·ligent si està persuadit que ja coneix sense cap ombra de dubte allò que se li presenta".

El sociòleg i filòsof Edgar Morin –premi Catalunya 1994, i resident a Montpeller– observa en una entrevista recent que l'arribada del virus ens recorda que la incertesa, per molt que la combatem o l'amaguem, segueix sent un element inexpugnable de la condició humana: "Intentem envoltar-nos d'un màxim de certeses", diu Morin. I afegeix: "Viure és navegar en un mar d'incerteses, a través d'illots i arxipèlags de certeses on ens avituallem". Fins i tot, com també recorda Morin, amb aquesta crisi hem pogut veure com la mateixa ciència progressa gràcies a la controvèrsia i com entre els millors experts hi ha –afortunadament, des d'un punt de vista epistemològic– posicions discordants.

Sembla clar que l'actitud més racional possible davant d'aquesta pandèmia seria la pròpia dels estoics: buscar la impertorbabilitat de l'ànima. És a dir, fomentar l'ataràxia, la disposició de l'esperit que permetria aconseguir l'equilibri emocional i la serenitat davant de l'adversitat. Però això és impossible d'assolir davant de les constants invitacions a la hiperemotivitat i l'exigència de respostes i seguretats urgents més que no pas prudents. I no és que s'hagin acabat les certeses, com se sol dir: és que vivim d'esquena a les incerteses.

stats