Entre els refugiats i els líders del món, terra de ningú

Els líders del món romanen impassibles davant del patiment de les persones refugiades. Tant el secretari general de l’ONU com el president dels Estats Units han impulsat cimeres d’alt nivell que tindran lloc aquesta setmana, però les negociacions prèvies fan pensar que, abans que comencin, estan condemnades al fracàs més estrepitós.

La urgència es resumeix amb el que passa, per exemple, en una franja de terra desèrtica a la frontera de Síria i Jordània coneguda com “el voral”, on prop de 80.000 dones, homes, nens i nenes fa gairebé un any que hi estan atrapats. Quan, al juny, Jordània va patir un atac contra un destacament militar, va segellar totalment la seva frontera amb Síria, ja prèviament restringida, i va abandonar els refugiats en terra de ningú, fora de l’abast de les agències internacionals d’ajuda humanitària.

Colpejats per tempestes de sorra sota la calor implacable de l’estiu, els refugiats i refugiades sirians que malviuen en “el voral” lluiten per subsistir amb unes reserves de menjar i d’aigua que disminueixen amb rapidesa. Molts estan greument malalts i, segons els informes, alguns ja han mort. Aquesta situació es podria haver evitat si altres països del món s’haguessin ofert a compartir la responsabilitat del més de mig milió de persones refugiades que hi ha a Jordània.

Mentre aquesta tragèdia tenia lloc, a Nova York els diplomàtics es barallaven en els dies previs a les cimeres per consensuar una proposta de l’ONU, molt moderada, de compartir la responsabilitat d’ajudar la població refugiada i reubicar cada any almenys una desena part dels refugiats més vulnerables del món. Però finalment, la Unió Europea, un bloc de països africans, Rússia i la Xina han rebutjat la mesura i han donat prioritat als seus mesquins interessos particulars per davant d’una solució global i àmplia.

Si els líders del món no actuen en aquestes dues cimeres de setembre, corren el risc d’encoratjar encara més països a abandonar les persones refugiades a una sort tan precària com la dels que malviuen en “el voral” jordano-sirià. Ja ho veiem a Kènia, al Pakistan, a l’Europa de les tanques de filferro. El tancament de fronteres mai farà que les persones refugiades que he conegut a tot el món deixin de buscar la seguretat per a elles i les seves famílies; només se les obliga a afrontar més riscos i a patir unes condicions de vida pitjors.

Sigui en aquestes cimeres de setembre -¿els líders del món tindran la poca vergonya de dedicar dos dies a moure’s per llocs comuns intranscendents sense fer res?- o en les setmanes següents, cal que els països més rics facin la seva contribució, i que ho facin ràpid. No es pot permetre que un fracàs de la responsabilitat col·lectiva a Nova York fomenti una abdicació de responsabilitat de cadascun dels estats del món. En absència d’un pla global, necessitem una mostra ràpida i decisiva de lideratge d’un nucli de països disposats a assumir la responsabilitat i abordar aquesta gran tragèdia de la nostra època.

Es pot començar immediatament a assistir països com Jordània amb el reassentament d’alguns dels refugiats més vulnerables, demanant alhora als països veïns de Síria que reobrin les fronteres a les persones que continuen fugint dels horrors que veiem cada dia a la televisió.

La crua realitat és que cal reubicar més d’un milió de persones abans de finals del 2017. Com més països facin aquest pas endavant, més viable serà. No importa el temps que passin els líders a la taula de negociació; la crisi, malauradament, no afluixarà. Les conseqüències del fracàs per a les persones refugiades que estan en “el voral” jordà i en altres llocs són massa terribles per contemplar-les de manera impassible.

Tots i cadascun de nosaltres voldríem pensar que si la guerra o la persecució destruís la nostra vida, podríem trobar algun lloc on viure fora de perill. Això és exactament el que ara mateix està en joc. Si els líders seguei-xen fent marrada davant d’aquest patiment podríem topar amb la perspectiva d’un món distòpic fet realitat, on un nombre cada cop més elevat de civils que pateixen situacions de conflicte no tinguin cap lloc on anar i siguin retornats a les mateixes zones de guerra d’on van haver de fugir. De tots nosaltres depèn dir als nostres governs que actuïn de seguida per evitar aquest futur tan catastròfic. De nosaltres depèn dir-los que donem la benvinguda a les persones refugiades, que volem acollir-les, i que ells també haurien de fer-ho.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF