Desbordament democràtic

Parlar del Procés com a 'desafiament' dona una idea de provocació, de rebel·lia mal entesa i de rebequeria

Una de les coses que m’apassionen del periodisme és saber trobar la paraula ideal. No sempre ho aconsegueixes, esclar. Però l’estona de recerca del mot que més et convé per expressar la idea que vols i en la direcció que necessites és enriquidora. Perquè dues paraules, tot i ser sinònimes, poden tenir connotacions molt diferents, poden ajudar a concretar un sentiment, a afegir-hi il·lusió, odi o apatia.

Em va fascinar fa uns dies la descripció que un dels membres del Pacte Nacional pel Referèndum, Francesc de Dalmases, va fer sobre el moment històric que viu Catalunya: “Desbordament democràtic”. Per l’originalitat del concepte, però també per totes les connotacions que hi ha en només dues paraules. El mot democràtic és obvi (si més no, per a les persones que donen suport al referèndum, vulguin o no vulguin la independència), però m’interessa més la primera part, desbordament. Si anem al diccionari de l’IEC, trobem que el sentit literal d’aquest substantiu és el de vessament de les aigües d’un riu o una riera per damunt de les seves vores. I en sentit figurat el diccionari afegeix l’accepció de fer vessar les passions i l’entusiasme. I per això fa trempar el concepte, pel que té d’apassionament democràtic, de fer sortir la il·lusió des de dins fins més enllà dels límits establerts. De tensió alliberada. De fer passar la democràcia per sobre del que la conté i exercir-la amb passió en el sentit més etimològic, el del poder del poble, tant si un se sent espanyol com si vol canviar el que posa al DNI.

Un exercici meravellós és consultar paraules al diccionari que ja coneixes, ja que de vegades t’endús sorpreses

A la UOC, la universitat on imparteixo classes de periodisme, intento ensenyar als alumnes la importància de les paraules, de com escollir-les i de no repetir-les. El meu exemple preferit és que les persones no diuen coses, sinó que les reclamen, les expliquen, les denuncien, les expressen, les pregunten, les responen, les argumenten, les sostenen, les comuniquen, les anuncien, les asseguren o les afirmen. També els explico que per fer un article d’opinió no cal dir: “Jo penso que...” ni “A mi m’agrada...”, sinó que amb una sola paraula (pot ser un substantiu, un adjectiu, un adverbi...) ja podem expressar opinió. Fins i tot en articles que no haurien de ser d’opinió es pot editorialitzar i sentenciar amb una sola paraula.

Com quan divendres, el mateix dia de l’anunci de la consulta per part del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, l’ Abc titulava: “ Puigdemont anuncia que el referéndum ilegal será el 1 de octubre”. Només amb la paraula ilegal en aquest titular ja deixen clara quina és la seva posició sobre la qüestió (no és que no la sabéssim).

Altres mitjans, com El País, El Periódico i La Razón, divendres mateix, van fer servir a dins dels seus articles o com a epígrafs “ El desafío nacionalista/soberanista/ independentista”, respectivament. TVE també va escriure “ Desafío separatista” en un dels càirons dels seus vídeos fa uns dies. Tots aquests mitjans han escollit la fórmula del desafiament, que s’ha utilitzat tant que ha esdevingut un clixé; ara bé, no per habitual passa a ser una paraula innocent. Ara, amb el referèndum convocat, sí que es pot considerar un desafiament a l’Estat perquè aquest l’ha prohibit expressament, però durant els mesos i mesos d’intent de diàleg, d’entesa, de pacte amb totes les parts interessades, el fet que es parlés de desafiament no donava sinó una idea de provocació, de rebel·lia mal entesa i de rebequeria que intentava treure tota la raó de ser als que defensaven la consulta.

També minuts després de l’anunci de l’1 d’octubre, El Mundo escollia un altre clixé per titular els seus articles sobre la convocatòria del referèndum: “ Deriva nacionalista”. Segons la RAE, deriva és l’evolució que es produeix en una determinada direcció, especialment si es considera negativa. I el digital El Español va escollir titular la notícia sobre la roda de premsa del consell de ministres posterior a l’anunci de Puigdemont així: “ El ejecutivo intenta tranquilizar a los ciudadanos”. Com si el referèndum fos un incendi, un tsunami o una malaltia.

Només La Razón va fer servir divendres órdago als seus titulars, una altra de les paraules més utilitzades els últims anys juntament amb deriva i desafío. Va titular: “ Rajoy no convocará a Sánchez ni Rivera ante el órdago”. Un exercici meravellós és consultar paraules al diccionari que ja coneixes, ja que de vegades t’endús sorpreses. Segons la RAE, órdago és una jugada del joc de mus o una cosa extraordinària i fora del comú. I potser això és el que és aquest procés: un extraordinari desbordament democràtic.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF