Qui decideix què ens posem?

“Hijabs contra biquinis”, proclamaven molts titulars de premsa l’estiu passat durant els Jocs de Rio

Zahra Lari és una patinadora sobre gel de 22 anys dels Emirats Àrabs. No ocupa un dels primers llocs del rànquing mundial. Això sí, intentarà classificar-se per als propers Jocs Olímpics d’Hivern, a Pyeongchang 2018 (Corea del Sud), però la medalla és impossible. Ho sap perfectament, però el premi serà arribar-hi. La Zahra és la primera patinadora que ha competit a escala internacional amb mocador als cabells. No ha deixat a ningú indiferent i sap que és inevitable.

Aquest mocador, el hijab, que s’han de posar les dones musulmanes tant per competir com en la seva vida diària, és notícia perquè per primer cop una marca esportiva, Nike, n’ha dissenyat un model esportiu, i la Zahra és la seva imatge per al llançament, que tindrà lloc a partir de l’any que ve. És fosc, d’un teixit elàstic, prim i transpirable. Millor que els que han estat utilitzant els últims anys la Zahra i milers de dones musulmanes que practiquen patinatge, atletisme, vòlei o futbol, entre altres disciplines. Un mocador que fa més fàcil la pràctica esportiva de les dones musulmanes, vaja. Les queixes contra la marca, però, no s’han fet esperar: l’han acusat de perpetuar un model de submissió de la dona islàmica segons el qual han de cobrir-se el cap.

Tenint en compte que no estem parlant d’un burca, sinó d’una peça que tan sols cobreix els cabells, per què no pensem que, ja que aquestes atletes han de dur el hijab, com més còmode sigui per a elles millor?

La Zahra, patinadora dels Emirats Àrabs, ja ha demostrat que és una transgressora: és universitària -estudia ciències mediambientals-, és esportista i va haver de barallar-se molt amb el seu pare perquè li donés permís per competir per mig món. I va haver d’aguantar que els veïns li preguntessin constantment al pare com era que li ho deixava fer. Però només ens fixem en el mocador i no en el camí que ha començat a obrir per a altres noies de la seva religió. Un camí que a nosaltres ens pot semblar un corriol, però que és tota una autopista per a dones que viuen en països on se’ls donen molt poques oportunitats.

Per què no pensem que, ja que aquestes atletes han de dur el hijab, com més còmode sigui per a elles millor?

No podem ser dins del cap de les esportistes musulmanes per saber si realment volen posar-se el hijab perquè n’estan convençudes al cent per cent o per la pressió de la seva societat i religió, però aquesta necessitat de defensar-les constantment des d’Occident -i una certa condescendència- ens va portar a escenaris tan ridículs com el dels darrers Jocs Olímpics, en què la jugadora egípcia de vòlei platja Doaa Elghobashy gairebé va haver de demanar perdó per jugar els partits amb una mena de xandall i hijab. Des d’Occident proclamàvem amb el pit enfora (mai més ben dit) que havia de ser lliure de treure’s tota aquella roba, mentre posàvem com a exemple les jugadores amb biquini, que sovint ensenyaven molts més centímetres de pell que els que en realitat hauria requerit aquest esport. “Hijabs contra biquinis”, proclamaven molts titulars de premsa l’estiu passat durant els Jocs de Rio. I donaven, com passa sovint, molta més importància al físic i a la indumentària de les atletes que no pas al seu joc.

Fins al 2012 la Federació Internacional obligava les jugadores a portar biquini per jugar a vòlei platja. Per donar espectacle, esclar. Afortunadament es van adonar del sexisme que això suposava i fa cinc anys van canviar el reglament dels uniformes femenins. Ara es preveuen cinc opcions per jugar-hi: biquini, vestit de bany d’una peça, samarreta amb pantalons curts, samarreta amb pantalons a l’altura del genoll i samarreta de màniga llarga amb pantalons llargs. Totes cinc versions molt raonables. Raonables com el biquini de la parella alemanya femenina als Jocs de Rio. Raonables com el xandall llarg i el hijab de la Doaa. Raonables com el xandall llarg sense hijab que duia la seva companya de l’equip egipci Nada Muawad, tot i que la seva trena a l’aire sense mocador, una altra transgressió, no va acaparar tants titulars.

Més planes de diari -tant de paper com virtuals- ha acaparat recentment l’actriu Emma Watson. Mentre feia encanteris amb una bata negra amb Harry Potter o es posava bruses amb tots els botons cordats per anar a la Universitat de Brown a tothom li estava bé que fos feminista. Però, ¿ja no pot ser-ho quan es descorda la camisa al Vanity Fair? ¿Ser feminista no és poder escollir què ensenyem i què no ensenyem? Una Emma Watson intel·ligent, bonica i ara sexi és massa per a alguns. ¿L’actriu porta massa poca roba (només ensenya la regatera) i les jugadores de vòlei massa? On és el punt mitjà? I, sobretot, ¿qui decideix què ens posem?

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF