La cultura de retornar

L’agraïment és aquell sentiment propi de les persones que no són orgulloses, perquè els ufanosos pensen que totes les coses bones que els passen són perquè s’ho mereixen

La decisió que ha pres Jordi Villacampa ha sorprès a tothom: el ja expresident de la Penya està preparant el seu viatge, durant aquest mes de juny, a bord del vaixell de Proactiva Open Arms, capitanejat per Oscar Camps i que rescata diàriament refugiats que naveguen a la deriva pel Mediterrani. Fa només unes setmanes, en només 48 hores, els membres d’aquesta ONG de Badalona van arribar a salvar 3.000 persones. Que Villacampa és una persona compromesa ja ho sabíem: 21 anys com a jugador de la Penya i 18 més lluitant per l’economia del club com a president de l’entitat verd-i-negra. I marxa ara, que és quan podria dedicar-se a descansar, a fer caixa com a conferenciant (esportista d’elit olímpic, persona carismàtica...) o com a representant de jugadors, o a posar el seu nom a clinics, campus d’estiu i activitats econòmiques diverses.

Treballar en aquest vaixell ha de ser una de les feines més feixugues psicològicament i també físicament: veure persones deixades de la mà de Déu al mig del mar, no saber si la seva barca aguantarà fins que l’embarcació de l’ONG hi arribi, trobar cossos a l’aigua que no ho han pogut resistir, intentar evitar cada dia la mort de desenes de persones a les quals no se sap si es podrà rescatar... Villacampa sap perfectament què s’hi trobarà i s’ha pres el viatge com una obligació moral perquè, segons explica, ha tingut una bona vida -no sense esforç-, ha gaudit de la feina amb una família al seu costat, i ara, diu, és el moment de retornar tot això a la societat.

L’agraïment és aquell sentiment propi de les persones que no són orgulloses, perquè els ufanosos pensen que totes les coses bones que els passen són perquè s’ho mereixen. La cita no és meva, és de Henry Ward Beecher, un activista novaiorquès que al segle XIX va lluitar per l’abolició de l’esclavitud i pel sufragi femení, entre altres causes.

Als Estats Units tenen molt més arrelat el sentiment de pertinença a una comunitat i la necessitat de retornar allò de què han pogut gaudir

En una conversa recent precisament sobre filantropia, el doctor Boanventura Clotet em feia veure que la societat nord-americana, amb totes les imperfeccions que pot tenir, és molt més agraïda que la catalana i l’espanyola. Fins i tot hi dediquen un dia festiu: el Dia d’Acció de Gràcies, en record de la primera collita de què van gaudir els pelegrins al Nou Món. Als Estats Units quan algú es recupera d’una malaltia -si la butxaca no li ha quedat tremolant- farà una donació a l’hospital on l’han tractat, i l’exalumne agraït perquè li van bé les coses donarà diners a la seva alma mater, la universitat que l’ha format, perquè dugui a terme projectes de recerca. Tenen molt més arrelat el sentiment de pertinença a una comunitat i la necessitat de retornar allò de què han pogut gaudir. Pot ser que sigui per la religió (més de donar gràcies que no pas de sentir-se culpables, com la catòlica), perquè els ensenyen des de petits la importància de l’altruisme o perquè no viuen en una societat paternalista -de fet, estan molt més desemparats per l’estat que nosaltres en qüestió de serveis socials-, i per això necessiten el grup i la comunitat per recolzar-s’hi. Perquè no esperen que l’estat es faci càrrec de les seves necessitats. O potser per una barreja de tot plegat.

Si ens aturéssim, de tant en tant, a agrair tot allò que ens sembla tan normal, com poder fer tots els àpats, viuríem més pendents de l’aquí i l’ara

Donar les gràcies per coses com un plat a taula pot semblar bonista i carrincló, però si ens aturéssim, de tant en tant, a agrair tot allò que ens sembla tan normal, com poder fer tots els àpats, tenir una casa on viure i fins i tot permetre’ns unes vacances, i no ens oblidéssim que hi ha qui no pot donar l’esmorzar o el sopar als fills, viuríem més pendents de l’aquí i l’ara, del present, del que és real en aquest precís instant. Un hic et nunc que ens faria estar més atents a la possibilitat de perdre tots els privilegis que tenim i ens faria més conscients, precisament, del que són: privilegis. Agrairíem el que tenim, posaríem tot el nostre esforç a no perdre-ho i sentiríem la necessitat de tornar a la societat tot el que ens ha donat. Segurament no ens atreviríem a fer la motxilla i anar a rescatar refugiats a alta mar, però potser sí que donaríem diners als que ho fan o a un institut de recerca mèdica per agrair-los com han tractat un familiar nostre, per exemple.

Tots tenim coses a agrair. Fins i tot els milers de persones que es juguen la vida cada dia en embarcacions que els deixaran abandonats al mig del Mediterrani. Perquè tenen persones com el Jordi Villacampa, l’Oscar Camps i tants altres que lluitaran per ells, perquè cada vida compta. Perquè han escollit ser agraïts, han escollit ser-hi.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF