El mirall de la vergonya

Fem un exercici d’imaginació. És divendres i hi ha un concert d’aquests que omplen el Palau Sant Jordi fins dalt. De sobte, el recinte es comença a inundar i s’ofega tota la gent que hi ha dins. Els dies següents, tota la premsa del món només parla d’això. Durant mesos, els governs d’arreu munten gabinets de crisi i inverteixen milionades per assegurar que mai es repeteixi una tragèdia d’aquesta magnitud. Imaginem, a més, que es descobrís que la major part de les morts es podrien haver evitat, però que els dirigents han sigut negligents a l’hora de respondre a l’emergència. Fins i tot, més tard, es demostra que en part són responsables de l’origen de la tragèdia. Doncs una cosa semblant és el que ha passat a la Mediterrània, amb un punt d’inflexió des del 2014, però ningú ha mogut un dit. Ni per evitar-ho, ni per corregir-ho. En tres anys han mort més de 15.000 persones (comptabilitzades). Al Palau n’hi caben 17.000.

El club d’estats d’Europa ha fet una cosa així amb els refugiats. No els preocupa la vida ni la dignitat. Per no parlar de la justícia. Només hi entenen de capital, de vots... i de xifres. Doncs que les xifres els serveixin de mirall: els membres de la Unió Europea es dediquen a externalitzar fronteres i responsabilitats en comptes d’ajudar els qui fugen del terror i de la misèria. Del total de morts des de l’inici de l’actual crisi del refugi a Europa, 3.119 són del 2017 i 223 van passar al sud de l’estat espanyol. Només des de principis d’any (47 dies!) ja han mort 86 persones a l’Estret, el triple que a la mateixa data de l’any passat.

Els 13.000 milions d’euros que Europa ha destinat en els darrers quinze anys a reforçar les fronteres només els superen els 16.000 milions que es calcula que han ingressat, com a conseqüència directa, els qui trafiquen amb persones. També dins la legalitat hi ha qui engreixa els seus comptes posant barreres i aixecant murs. En el cas espanyol, empreses contractades pel govern central i Frontex s’inflen a contractes milionaris: Indra instal·lant els sistemes de vigilància, Dragados fabricant les tanques i Mora Salazar posant les concertines. En el cas dels vols de deportació, els campions reiterats dels concursos públics són Air Europa i Swiftair.

Per no parlar dels 17.337 refugiats procedents de l’entorn de l’actual onada d’exili que s’havia compromès a acollir l’Estat. Les reubicacions i les relocalitzacions. Altre cop, l’aforament del Sant Jordi, però en aquest cas imagineu-los repartits per tot l’Estat. Una xifra en aquest cas ridícula i, per si no fos prou, incompleta. Quan va acabar el termini establert per al setembre del 2017, només n’havien arribat 1.980. Un 11,4%. Amb això no s’omple ni l’Apolo. Un capítol a part hauria de ser el costum de l’estat espanyol de denegar dues de cada tres sol·licituds d’asil que rep d’arreu del món. Però, com deia Ende, “aquesta és una altra història i mereix ser explicada en un altre moment”.

En el cas d’una tragèdia com la que imaginàvem al principi de l’article, difícilment algú extern hi podria fer res. Però en el cas de les persones que fugen obligades del seu país d’origen, hi ha molt camí per recórrer. Les administracions de tots els nivells acostumen a desviar responsabilitats cap a altres administracions. És molt perillós quan algú creu que “es fa tot el que es pot”, perquè davant d’aquesta afirmació es tanca la porta a identificar espais de millora. En Toni Borrell, de Stop Mare Mortum, sempre diu que és evident que l’estat espanyol ha de ser l’avió per a les persones refugiades i migrants -només l’Estat té competències per dispensar l’asil-, però les administracions catalanes han d’oferir una pista d’aterratge confortable un cop arriben. L’accés a la salut, a l’educació, a l’habitatge i al mercat laboral són competències de les institucions catalanes. Dels ajuntaments i de la Generalitat. I tenen el deure de dignificar la vida de les persones que hi viuen en favor d’una societat cohesionada i pròspera. Tenen el poder de convertir en realitat “el dret a tenir drets” que reivindicava Hannah Arendt.

Per fer-ho, també és imprescindible una societat còmplice en tots els àmbits. Ajudar els qui ho passen malament és sinònim d’humanitat, i ho és cada dia. Cal una implicació constant en l’acollida i en l’erradicació de les causes que vagi molt més enllà de les donacions, la participació en campanyes puntuals o la visita durant un estiu en un camp de refugiats. Qualsevol gest és bo i necessari, però també hem de ser conscients que els nostres hàbits quotidians, el nostre consum, el nostre vot o el banc on guardem els diners poden contribuir al desplaçament forçat de moltes persones.

Darrere de totes aquestes xifres i realitats hi ha milers de noms i cognoms, de vides com les nostres que un dia van quedar aturades. O de vides que mai van poder començar. Avui fa un any que mig milió de persones van sortir al carrer per reclamar el seu dret a tirar endavant i a no quedar atrapats en la injustícia que ja han viscut al seu país. Va ser una jornada històrica, un pòsit de solidaritat i internacionalisme que arribava després de mesos d’intens treball fent campanya arreu del país. Casa Nostra Casa Vostra va néixer a partir de la reacció d’un grup de joves que, el maig del 2016, ens vam trobar a Idomeni (Grècia) amb una inhumanitat, una injustícia i una indignitat que despulla i treu el maquillatge a una UE molt diferent de la que sovint ens ensenyen els mitjans de comunicació. Però no n’hi ha prou amb un acte reactiu. És escàs. No n’hi ha prou conscienciant-nos. És insuficient. Ho hem dit moltes vegades: la solidaritat no és voler-ho fer, la solidaritat és fer-ho. Cal una resposta política a la demanda de la ciutadania i, cosa que és més important, a l’emergència humanitària.

A diferència del 18 de febrer de l’any passat, quan Barcelona va ser escenari d’una gran manifestació per reclamar l’acollida de refugiats, la situació ha deixat de ser notícia. Però lluny de mitigar-se, s’ha perpetuat i agreujat. I mentre no som capaços de superar l’esclavitud i la submissió a la nostra actualitat, a pocs metres de la nostra tele el món segueix girant.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF