La solidaritat no és voler-ho fer, sinó fer-ho

Quan la mobilització ciutadana sense precedents pels drets dels migrants ha passat a l’esfera política, ha començat la clàssica cadena d’excuses

Per a molts el 9 de maig és una data assenyalada. Avui fa just un any que algunes persones ens vam conèixer trepitjant per primera vegada els camps de refugiats de Grècia.

Hi havia en Xavi Rosiñol, fent la retransmissió en directe d’un excepcional programa especial de La tribu, de Catalunya Ràdio, acompanyat pels estimats Txarango; també hi havia l’Anna Palou i en Toni Borrell, representants de Stop Mare Mortum, que estaven treballant en el projecte jurídic de l’entitat; en Paulí Subirà i en Carles Prats, de TV3, que estaven rodant el premiat documental My friend, i la Lara Costafreda, que havia organitzat tot un grup de persones per anar a fer tallers de pintura amb els infants que esperaven davant la tanca i les concertines que separen Grècia i Macedònia, una frontera que encara continua tancada. Aquell 9 de maig, causalitats o no, Diada d’Europa, va néixer sense saber-ho Casa Nostra Casa Vostra.

Durant aquest any aquí han passat moltes coses: entre tots els que ens vam conèixer allà, i conjuntament amb la feina i el suport de milers de persones, entitats i mitjans, hem sabut traslladar a la societat catalana la situació que viuen tantes persones esperant a les portes d’Europa. I la ciutadania s’ha mobilitzat. S’hi han sumat milers de voluntaris i voluntàries. S’han convocat centenars d’actes a tot el territori i hem recollit centenars de milers de signatures que hem entregat a les autoritats polítiques. Hem ocupat els principals espais dels mitjans, entre els quals destaquen la programació especial de Televisió de Catalunya (que, per cert, la setmana passada va rebre el premi Ràdio Associació de Catalunya per com va cobrir la campanya) i la cobertura de La Sexta a tot l’Estat. Hem omplert el Palau Sant Jordi, hem fet mosaics al Camp Nou, hem anat escola per escola i a casals i a centres socials. Són centenars d’ajuntaments els que s’han adherit a la campanya. Paradetes informatives, conferències, teatres, concerts i una manifestació que ha resultat ser la més gran del món en favor de l’acollida de persones refugiades, amb mig milió de persones al carrer, davant el mar, on calgui. Durant aquests mesos, és molta la gent que s’ha sumat a la reivindicació. Alguns, fins i tot, ens han acompanyat fins a Grècia. Com l’amic Jordi Cuixart, infatigable de les lluites compartides. O l’Alberto Guijarro, sense l’ajuda del qual l’espectacle del Sant Jordi hauria sigut impossible. I La Fura dels Baus. I en David Fernàndez. I en Jordi Évole. I la Mònica Terribas. I la gran Marina Rossell. I milers d’anònims i coneguts per tots amb els quals podríem omplir tot el diari. La nostra societat mai podrà dir que no ho va intentar per tots els mitjans que va tenir a l’abast.

En canvi, qui no podrà dir el mateix són els nostres polítics. Quan aquesta mobilització ciutadana sense precedents pels drets dels migrants ha passat a l’esfera política, ha començat la clàssica cadena d’excuses que ha portat a fer que avui encara estiguem molt lluny d’acollir el nombre de persones que els nostres governs es van comprometre a rebre i facilitar-ne l’arribada. A facilitar-los reprendre la seva vida.

Allà no ha passat res. És la màquina del temps. La màquina del temps aturat. De les vides aturades

Tot i l’excepcional mobilització, l’estat espanyol només ha reubicat i reassentat un 7% de les 17.387 persones refugiades que s’havia compromès a acollir en un termini de dos anys. I aquest termini s’esgota el 26 de setembre. No hi ha res que faci pensar que es complirà. Això és, en molts sentits, un -altre- greu precedent històric. Sempre ho hem dit: hauríem d’estar fent una campanya per dir que les quotes ens semblen, a part de miserables, curtes, però hem d’estar treballant perquè els nostres governs compleixin, com a mínim, els acords a què es van comprometre ells solets.

Mentre tot això passava aquí durant aquest any, allà tot segueix igual que en la Diada d’Europa de l’any passat. Allà no ha passat res. És la màquina del temps. La màquina del temps aturat. De les vides aturades. Un temps i unes vides que han estat una mica més suportables, val a dir-ho, gràcies a la feina incansable de tots els voluntaris i voluntàries que hi han posat el coll: la Clara, en David, la Masmi, en Juanma i tants i tantes altres que també vam conèixer aquell 9 de maig. Els nostres herois.

No n’hi ha prou podent dir que “vam intentar-ho tot”. Per justícia amb totes aquelles persones, pels seus drets, pels nostres drets, pels drets de tots, no ens podem quedar en l’intent. Per ells, per elles i per nosaltres, hem de poder dir que ho vam aconseguir. Perquè la solidaritat no és voler-ho fer, sinó fer-ho. I fer-ho és responsabilitat de tots i totes.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF