Els nens cauen, sí

S’acosten les colònies, els campaments, els casals d’estiu. Tots apuntats, tot el trencaclosques fet. El dossier informatiu d’aquest any, diria que és més gruixut que l’Antic Testament. Mil recomanacions, mil dades, mil preguntes més freqüents dels pares. “Com sabem si el nen ho passa bé?” Mil indicacions, no porteu el mòbil, ni res de valor... I set-centes precisions sobre els aliments, sobre la comunicació amb el nen, no truqueu gaire, no envieu gaires correus...

La lectura d’aquest PDF em fa venir al cap la cara d’una monitora de l’escola bressol el dia que em va comunicar que el meu fill s’havia fet un morat perquè havia caigut. La seva cara de patiment feia pensar que la criatura s’havia precipitat per un barranc fent parapent en lloc d’una simple 'terrissada' al pati. Ho havia apuntat a l’agenda, ho comunicava esperant una reacció furibunda i sobredimensionada, com si fos un drama molt dramàtic.

No era estrany, a la reunió d’inici de curs de l’escola bressol –aquelles soporíferes i caòtiques reunions que es transformen en una competició de qui és més pesat– una mare va fer la pregunta clau: “I si un nen cau?”. Així, literal. La pregunta devia quedar clavada a la ment de les pobres mestres i monitores com una espasa de Damocles. D’aquí la cara de drama d’aquella noia davant del blau de la criatura.

Tenim nens sobreprotegits. Fins i tot cada vegada més tenim gossos sobreprotegits; hi ha ioga amb aquests animals, als quals deu fer molta gràcia fer postureig damunt la catifa amb el seu propietari, s’adiu molt amb el seu instint diria.

Els nens cauen, sí, i es fan morats, i es pelen els genolls si estan sans i juguen a l’aire lliure, al pati, al casal o als campaments. Si tenen la sort de no ser nens refugiats enmig del Mediterrani, ni nens que omplen les terribles estadístiques de pobresa infantil a Europa, ni nens engabiats per un tirà. Els nens cauen, sí. I llueixen unes crostes als genolls magnífiques. I quina sort que sigui així.