Mestres que dirigeixen òpera
Els festivals de Nadal a les escoles són terrorífics quan algú no té fills, però si no, són una simfonia brutal
Enmig de la sobrecàrrega nadalenca que ja comença al novembre, de la sobredosi comercial i publicitària, dels bombons i els llums de colors que ens surten per les orelles, arriben els festivals de Nadal de les escoles.
Són un element terrorífic quan no tens fills, el súmmum de l’avorriment i del tedi, el vídeo més temut –després del viatge de Noces- per les amistats i els familiars. Un guirigall de músiques i d’escenes presumptament gracioses, una successió de vestuaris ridículs posats en nens que no paren quiets.
Però quan tens fills, el festival de Nadal es transforma en un dels millors moments de l’any. Tot allò negatiu pateix una metamorfosi i es transforma en un concert magnífic, una simfonia brutal, en el millor espectacle del món que no canviaries ni per una nit al Liceu, ni a la Royal Opera House de Londres, amb els millors intèrprets del món.
Quan acaba el festival admires els mestres de maternal i de primària i convocaries una manifestació al mig de la plaça perquè tothom fos conscient de la feinada que fan. Aconseguir un festival digne no és fàcil: triar la música, crear la coreografia, el vestuari, fer la filera d’entrada, la de sortida, aguantar els pares i mares, tan pesats ells, tan convençuts que el seu fill és el millor del món, amb els mòbils fent fotos sense parar, a vegades sense aplaudir als que no són el seu fill... Tot plegat té més mèrit que fer quadrar un batalló d’un exèrcit a Corea del Nord.
Els humils mestres, per un dia, es transformen en grans directors d’escena, com si fossin Joan Anton Rechi, però sense el seu reconeixement, bona crítica, èxit i prestigi. I potser aquests mestres mereixerien tot això, haurien de ser els més valorats del món –i els més brillants i preparats, els més formats, als que més s’exigeix- perquè a les seves mans hi ha l’inici de l’escriptura, la lectura, el càlcul i la descoberta del món. Per això haurien de tenir el prestigi i la valoració dels grans i un aplaudiment de com a mínim 10 minuts.
I quan baixa el teló penses que la felicitat són les pessigolles a l’estómac quan el teu fill entra a l’escenari durant el festival de Nadal.
