Opinió 28/10/2018

Emigrants, immigrants i refugiats

És que hi ha algú que no s'ha mogut mai? O els seus avantpassats? O els seus familiars?

i
Roser Porta
2 min

No cal fer focs artificials, ni exhibicions, ni calen hotels de cinc estrelles. És poc o és molt? És d'hora o és tard? Acollir dues famílies de refugiats sirians potser és el mínim per a un país que, primer, va enviar tants emigrants a l'exterior i, després, ha acollit tants immigrants a l'interior. Un país amb un constant moviment de població en un món on la gent té dret a moure's per aconseguir una vida millor, tot i les dificultats que alguns hi volen posar, tot i els murs i les tanques, tot i les màfies i els aprofitats, tot i l'enorme indiferència. No tothom hi està d'acord. És que hi ha algú que no s'ha mogut mai? O els seus avantpassats? O els seus familiars?

Quan els homes diuen ruqueries, val més que parlin els llibres, com Frontera endins de Josep Enric Dallerès quan parla dels andorrans emigrats: "Un tros de la història d'Andorra també, pensa la Manela: el que narra la crònica de les dones i els homes que van haver de marxar, la d'aquells que no van poder tornar, la dels que van decidir no fer-ho. Una història oblidada, ignorada. Una història que ara no es vol ni recordar, que s'amaga al fons dels baguls més profunds arraconats en qualsevol cap de casa, a no ser que ja s'hagi fet desaparèixer de la memòria col·lectiva, llençant-la al camió de les escombraries com es fa amb els trastos vells..." (pàgina. 305)

O com La república invisible de Joan Peruga que parla dels espanyols refugiats: "Des de la primera copa d'Alvariño se li ha deslligat la llengua. S'ha confessat ell també fill d'emigrants. El seu pare, un republicà espanyol, va entrar a Andorra l'any 1940 per la frontera del Pas de la Casa procedent de les platges d'Argelès. En arribar al petit país -lliure, pobre i neutral- que encara alguns anomenaven República d'Andorra, se li va esborrar el passat i només n'hi van quedar dos records sensorials: l'explosió de les bombes dels avions alemanys sobre la ciutat de Barcelona i el color negre banús dels vigilants senegalesos del camp de refugiats francès. No gaire més que aquells dos records va deixar en herència al seu fill, després de molts anys de treball. Els records i un amor desmesurat per les muntanyes dels Pirineus, on havia aconseguit enterrar l'experiència decebedora de la guerra civil." (p.112)

Tots emigrants i immigrants tenen una cosa en comú, el patiment i la solitud, segons La república invisible: "Abans que pugui dir res, el sereno ha d'aixecar-se perquè ha entrat una persona a la recepció. És un xicot portuguès que agafa en silenci la clau que li ofereix i, amb el seu aire trist de fado, es va desdibuixant en la penombra de les escales. És mal assumpte ser lluny de casa, comenta consirós el Tonet. Has sentit parlar mai de la solitud de l'emigrant? Jo la vaig conèixer a França. És traïdora -cara d'ovella i urpes de llop-, una serp que a la nit se t'esmuny sota els llençols i et xucla les energies i l'alegria pròpies de la joventut." (p. 47) Doncs això.

stats