Opinió 27/11/2016

Atac de sucre marià

Cada cop que penso en la 'mantelería' que vaig fer a les monges sento uns instints punk que no sabia que tenia dins meu

i
Roser Porta
2 min

A la llibreria em crida l’atenció una portada: 'Quan anàvem a les monges', un llibre de Judith Càlix i Rosa Gordillo, que porta per eslògan promocional aquesta definició: "Una mirada tendra i nostàlgica dels millors anys de la teva vida". Buf, "els millors anys". El llibre em provoca un doble atac de sucre: el primer a causa de la cursileria de l’estètica del volum i el segon, gairebé simultani, per la indignació pel contingut. Però insisteixo i llegeixo la sinopsi de la contraportada. Diuen Càlix i Gordillo: "Vas anar a una escola de monges?". Sí, tota la primària. "Els millors records, les anècdotes, les experiències compartides". Pse, hi ha de tot, vaig tenir una infantesa feliç, sí. "Vas fer labors?". I tant, des d’aleshores tinc una gran al·lèrgia al ganxet i a l’agulla. De fet, vaig fer una gran 'mantelería'. Quan hi penso, sento uns instints punks que no sabia que tenia dins meu. Horrorosa, amb campanetes i floretes. Segueixen preguntant les autores: "Encara tens guardat l’uniforme que passava de germà a germà?". No, vaig llençar aquell 'pichi' horrorós. "Quina monja recordes amb més estima de la teva escola?". Ara sí que els records s’activen amb tota la força: recordo una monja menorquina que duia unes sabates enormes, que tocava la campana al pati fent-la brandar amb tota la seva força, que quan a algú se li escapava alguna frase en català deia: "Las matemáticas en castellano" i, davant d’unes mànigues arremangades quan feia calor, exclavama: "Porta, ¿que vas a fregar platos?". També ens acompanyava a les 'celebracions' en una església molt fosca. I la sinopsi de la contraportada acaba: "Un univers únic, ple de records que remourà el cor de les lectores que van viure aquells anys inoblidables".

El tema em persegueix -què diria Freud?. Uns dies més tard llegeixo a l’ARA.cat una entrevista a les dues autores del llibre. L’entrevista parla de submissió, de resignació, de segregació per sexe, d’endimoniar els nois i qualsevol tema sexual, de classisme entre les famílies i entre les monges i d’educació basada en la memorització. Les autores admeten tot això però reivindiquen els "valors" que els van ensenyar. Els deuen agradar molt les "labors" a aquestes senyores.

PD: Sí, sort que existeixen sor Lucia Caram i Victòria Molins (que, per cert, no es dediquen a l’educació). Elles fan que l’aparell del sucre no acabi explotant.

stats