La llarga lluita kurda

El 12 d’octubre Hevrin Khalaf, una política kurda de 35 anys, va ser detinguda per milícies sirianes àrabs amb suport turc en un punt de control dels afores de la ciutat de Tel Abiad, al nord-est de Síria.

Quatre dies abans, Turquia i els seus aliats havien envaït el nord de Síria. Els invasors van desestabilitzar la regió, relativament pacífica, van provocar el desplaçament de més de 100.000 persones, van llançar propaganda racista contra els kurds i es van disposar a destruir Rojava, l’experiment kurd d’autogovern democràtic.

Khalaf, que va ser secretària general del Partit de la Síria Futura, feia un paper fonamental per fomentar l’entesa entre kurds i àrabs i treballava per un futur compartit en la Síria de la postguerra. Uns milicians que tenien el suport turc van treure Khalaf del cotxe i li van donar cops al cap i a les cames amb objectes metàl·lics. La van agafar pels cabells i la van arrossegar fins que li van arrencar el cuir cabellut. Després li van disparar al cap, segons l’informe de l’autòpsia. Els assassins, que van ser filmats, cridaven insults mentre disparaven.

Khalaf encarnava el tipus de societat que la gent de Rojava, l’enclavament autònom del nord de Síria, imaginava i defensava des del 2012. Amb totes les seves imperfeccions, l’experiment kurd volia crear una societat basada en la igualtat de gènere, una organització que anés de baix cap dalt, un debat participatiu, uns principis ecològics i la reconciliació dels pobles. És un intent d’autodeterminació. Els kurds del nord de Síria no buscaven l’establiment d’un estat nació ètnic.

L’endemà al matí el Yeni Safak, un diari proper al govern del president Recep Tayyip Erdogan, va celebrar l’assassinat de Khalaf, que va definir com una “operació exitosa de neutralització” d’una líder política afiliada a un grup “terrorista”, el Partit de la Unió Democràtica, o PYD.

La descarada satisfacció davant d’un crim de guerra -l’execució de Khalaf, que anava desarmada- d’un dels diaris més venuts a Turquia fa caure la màscara d’Ankara, que afirma que la seva operació Font de Pau estava motivada per la preocupació altruista de “reinstal·lar els refugiats sirians” i afrontar una amenaça letal per a la seguretat nacional procedent de Rojava, catalogada de “corredor terrorista” pel govern turc.

No hi ha hagut cap informe que confirmés un atac o una provocació militar real contra Turquia procedent de la regió autoadministrada kurda del nord de Síria. Per què, doncs, la seva simple existència representava una amenaça per a la integritat nacional i territorial de Turquia?

La guerra d’Erdogan semblava més aviat un intent de consolidar el seu poder a base de crear i explotar una onada nacionalista a Turquia. I justificant la invasió del nord de Síria amb l’argument de “reinstal·lar-hi” els refugiats sirians, també responia al creixent sentiment contrari als refugiats a Turquia, cosa que va contribuir a fer que perdés les eleccions del març a Istanbul i Ankara.

La guerra d’Erdogan és un atac etnonacionalista contra el poble kurd i les seves aspiracions, i un intent d’utilitzar la força militar turca per desencadenar canvis demogràfics en una terra que pertany a més d’un país.

La història del nacionalisme militant antikurd a Turquia és molt més antiga que Erdogan i el seu partit i es remunta a la caiguda de l’Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial. Si bé en el primer tractat de postguerra es plantejava una autonomia kurda, aquests termes van ser renegociats després de la guerra d’independència turca, quan es van establir les fronteres de la Turquia moderna i es va deixar els kurds sense una regió autònoma. La cartografia colonial va dividir les regions kurdes entre els estats de l’Iraq, Síria i l’Iran sota el mandat de turcs, britànics i francesos. Els kurds van acabar sent minories perseguides en cadascun d’aquests països.

A ulls de l’estat turc, els kurds no existien. Els nostres noms van ser substituïts per noms turcs, la nostra llengua va ser prohibida, la nostra música, criminalitzada, i la nostra existència, negada. Els kurds s’havien de convertir de manera forçosa en turcs. Les grans poblacions kurdes de Turquia van fugir cap a la Síria veïna durant les violentes campanyes de turquització de la primera meitat del segle XX.

A Síria, els kurds es van veure obligats a una existència precària. Ideològicament impulsades pel panarabisme, les polítiques de la Síria postindependent van negar la ciutadania als kurds del nord-est, cosa que va fer que tota la comunitat quedés sense estat. Entre la turquització i l’arabització, el fet de no tenir estat per als kurds significa molt més que la simple manca d’un estat nació. Significa la falta d’una protecció bàsica de qualsevol dels estats que habiten de manera natural.

Quan va néixer el meu pare, la seva llengua materna era un delicte. Fins al 1991 la llengua kurda va estar prohibida oficialment a Turquia, cosa que feia que parlar, escriure o escoltar el kurd fos il·legal. Al poble kurdoyazidita del meu pare, a Turquia, cada dia els alumnes de l’escola havien de llegir un jurament que acabava amb la frase següent: “Dedicaré la meva existència a l’existència turca”. Aquest jurament es va recitar a les escoles fins al 2013.

Els meus pares estudiaven en una universitat d’Ankara quan en un altre punt de la geografia kurda un altre estat va atacar el dret kurd d’existir. Saddam Hussein va organitzar una campanya genocida contra els kurds del nord de l’Iraq el 1988. Desenes de milers de persones van fugir cap a la frontera turca per escapar de l’aniquilació.

Els meus pares van viatjar a Diarbakir, al sud-est de Turquia, i van ajudar a construir refugis per als que fugien de l’atac químic de Halabja, que va matar 5.000 civils en un instant. La meva mare em va dir que les seves amigues de la universitat van ser detingudes per haver llegit una declaració que condemnava les massacres comeses pel dictador iraquià. Els que van manifestar públicament la seva solidaritat amb les víctimes de Hussein van ser perseguits a Turquia, acusats de promoure el separatisme kurd.

Un parell d’anys després, durant el conflicte entre Turquia i els kurds de la dècada dels noranta, milers de kurds es van convertir en refugiats a Turquia. Més de 40.000 van morir en el conflicte entre grups insurgents kurds i l’estat turc. Execucions de civils, desplaçaments forçats, pobles destruïts, detencions arbitràries i desaparicions de periodistes, activistes i polítics kurds van omplir aquella dècada fosca.

Els kurds de Turquia van tenir una dècada de treva relativament pacífica entre el 2005 i el 2015, quan el govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament va aixecar parcialment les restriccions a la llengua kurda, va permetre que hi hagués mitjans de comunicació kurds i va iniciar un procés de pau. A les eleccions generals del juny del 2015, el Partit Democràtic dels Pobles, o HDP, un partit prokurd, va superar el llindar del 10% necessari per entrar al Parlament i va obtenir 80 escons.

Per desgràcia, el procés de pau, fràgil però prometedor, es va acabar i el 2015 es va reiniciar el conflicte entre les forces turques i els insurrectes kurds. Erdogan va apuntar a l’HDP, va eliminar la impunitat dels seus membres del Parlament i va detenir els seus colíders, Selahattin Demirtas i Figen Yüksekdag.

Quan està en joc el nacionalisme antikurd, les diferències polítiques i ideològiques entre els partits polítics turcs desapareixen. La capitulació de la premsa turca i dels partits de l’oposició respecte a la qüestió kurda comença a tenir uns efectes greus, funestos, en la vida dels prop de 20 milions de kurds que viuen a Turquia.

Un parell de dies després que comencés l’ofensiva turca al nord de Síria, 78 persones van ser investigades per criticar l’operació militar a les xarxes socials, i nou membres de l’HDP van ser arrestats per haver mostrat el lema “No a la guerra, pau ara” durant una reunió política. Un tribunal turc va dictaminar que aquest eslògan constitueix “propaganda a favor d’una organització terrorista”.

La invasió turca del nord de Síria és un intent de reforçar els fonaments ètnicament excloents sobre els quals tant Turquia com Síria es van erigir. Els plans d’enginyeria demogràfica d’Erdogan són la continuació del projecte de “cinturó àrab” de l’anterior president sirià Hafiz al-Assad, que va buidar els pobles kurds i els va substituir per població àrab.

L’augment de proves de crims de guerra, els atacs aeris indiscriminats de les forces militars turques i dels seus mercenaris aliats sense tenir en compte la vida civil, i la retòrica sobre la “neteja” d’Erdogan permeten albirar l’abast de la crisi humanitària que espera als pobles del nord de Síria.

Per protegir els kurds de la neteja ètnica cal establir una zona d’exclusió aèria, un embargament d’armes i una solució política. Són esforços necessaris si es vol evitar que Turquia segueixi enfonsant-se en l’autoritarisme i si es vol treballar per un futur democràtic comú.

Copyright ‘The New York Times’

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF