La petita Síria de Lesbos

Lesbos: aquí és on comença per a molts refugiats que entren massivament a Europa l’odissea cap a Alemanya, Suècia o qualsevol altre lloc que els pugui oferir seguretat. Lesbos és una illa grega coberta de pins situada a deu quilòmetres de la costa turca, o a una hora de travessia amb una llanxa inflable plena de gent.

Desembarquen dia i nit, al principi eufòrics per haver fugit de l’infern (que pot adoptar la forma de Síria o de la màfia armada turca, que per aquesta breu travessia cobra uns 1.250 dòlars per cap), però aviat els domina el cansament per la dura caminada des del nord de l’illa fins al port, per la burocràcia, i pel trauma que porten a sobre.

Amb les seves vambes, texans i motxilles, amb samarretes nord-americanes i els mapes dels mòbils (quan els poden carregar), aquesta gent desesperada pertany al nostre món, cada vegada més petit. No ens resulten gens estranys. Són un mirall del que pretesament és la nostra cultura: les icones, les marques i l’autocomplaença.

Bruts i pudents, sovint terroritzats per anys de guerra, suplicants i abatuts, el seu clam per una engruna de dignitat i decència és irrefutable. Tancar-los la porta és reviure un dels capítols més foscos de la humanitat. Els hongaresos, ara amnèsics, trigaran a ser perdonats. Tampoc no ho seran el conjunt d’Europa i els Estats Units si -tancats en la seva fortalesa- no ofereixen un refugi als desesperats supervivents de la guerra i de la colossal hipocresia d’Occident en el conflicte sirià.

He conegut Aïxa Alsaddloum, de 65 anys, al camp de refugiats sirians de Karatepe, als afores de la ciutat portuària de Mitilene. Ha viatjat durant 20 dies amb la seva família des de la ciutat d’Al-Hasakah, situada al nord-est de Síria. “El país ha desaparegut -diu-. Ja no s’hi pot viure. Síria ha quedat reduïda a cendres”.

Com molts sirians amb qui he parlat -prop del 70% dels refugiats que arriben a Lesbos són de Síria-, descriu la nauseabunda simbiosi entre els bàrbars de l’Estat Islàmic i el que ella en diu “el sistema” (l’aparell de terror del president Baixar al-Assad). El que fan és una pantomima de confrontació: les matances jihadistes amb sabres i les bombes de barril llançades pels avions d’Al-Assad... El resultat, però, és el mateix per als milers de civils que perden la vida i la integritat física en la gran carnisseria que ha esdevingut Síria. El missatge dels que han aconseguit fugir és clar: que una plaga els destrueixi a tots, com diu un personatge shakespearià.

Al campament de Karatepe s’hi ofereix aigua, aliments i serveis sanitaris bàsics. S’hi està millor que al centre de detenció per a afganesos i altres refugiats no sirians, envoltat de concertines. Però està ple d’escombraries, els lavabos fan fàstic i està inundat de nouvinguts que hi arriben sense parar: embarassades, nens petits a collibè dels pares, adolescents de mirada espantada que viatgen sols... A finals d’agost havien arribat a Lesbos uns 96.000 refugiats i emigrants, gairebé la meitat del total de grecs, 205.000, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.

“Preveiem que, durant les pròximes setmanes o mesos, arribaran a Lesbos de 2.000 a 3.000 persones cada dia -diu Tyler Salt, del Comitè Internacional de Rescat-. La causa és el conflicte de Síria, i fins que això no es resolgui, la gent continuarà fugint”.

A aquestes persones no els han deixat cap més alternativa. Han abandonat Síria perquè, després de més de quatre anys de guerra, no tenien cap més opció.

El president Vladímir Putin, amb el seu suport cínic a Al-Assad; el president Obama, amb les seves promeses buides; els saudites i altres monarquies sunnites del Golf, amb els diners amb què financen la jihad; l’Iran, amb els seus agents per reforçar Al-Assad; un Consell de Seguretat de les Nacions Unides disfuncional, una Europa feble, i una Xina que predica harmonia... Tots ells, amb les seves diferents aportacions al gran desastre de Síria, han creat aquesta allau humana que arriba a Lesbos i a la resta de la Unió Europea. Síria és un fracàs col·lectiu immens. El que aquestes últimes setmanes ha canviat per a Occident és que ara és més difícil negar aquest fet.

La responsabilitat occidental és conseqüència de la incommensurable irresponsabilitat que ha convertit Síria en un escorxador. El president Obama s’ha ofert a acollir 10.000 refugiats sirians; és una misèria. Una Europa de cinc-cents milions de persones ha de rebutjar la seva aviciada estretor de mires i obrir els ulls. La desesperació no es pot afrontar fent números ni tancant les portes.

Iàsser Kryyem, que ha fugit de Ghouta (escenari de l’atac químic perpetrat per Al-Assad el 2013 i que va quedar sense resposta), em diu: “A Síria et poden matar amb els dos talls del sabre. Si portes barba, ets de l’Estat Islàmic. Si no, estàs a favor del règim. Es retroalimenten. El món sencer està jugant amb nosaltres. El que ha passat a Síria no ha passat enlloc més: els únics que moren assassinats són els civils. Si Al-Assad cau, també caurà l’Estat Islàmic”.

Fa un gest amb el cap. “Des dels primers dies de la revolució Obama diu que els dies d’Al-Assad estan comptats. Doncs mira, aviat farà cinc anys que ho diu”.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF