La vida breu d’Eva Heyman

“Ara m’acabo d’adonar que ja m’han passat moltíssimes coses per recordar quan sigui gran, fins i tot quan sigui vella”. Amb aquest pensament que expressa la confiança en una vida llarga -he viscut molt i viuré molt més encara-, Eva Heyman va encetar els seus tretze anys i ho va comunicar al seu “petit diari”, que més que un quadern de paper sembla un personatge per la manera com s’hi adreça. I és que més que escriure sembla que li parli, fa l’efecte que li diu més que no pas li escriu. I li diu que a l’oncle Béla se’l van emportar, i li conta les amenaces que planen sobre la seva vida i família, sobre les amigues i veïnes. I tot el que diu esglaia perquè quan ho llegim veiem venir com acabarà. Del futur no para de repetir que el vol viure; del passat en parla de manera dolça, i del seu present en conta la sorpresa i la por creixent que li fa el que veu perquè tem que li estronqui el futur. El que diu Eva Heyman no és res de l’altre món, al cap i a la fi és la naturalesa històrica d’Europa, un món de deportació, angoixa i futur precari. Ho dic perquè Eva conta com van deportar la seva bona amiga a causa d’una disposició del govern hongarès del 1941 que expulsava 20.000 jueus perquè encara no tenien la ciutadania, i els van lliurar als alemanys, que els van assassinar massivament a Ucraïna, en el marc de les grans matances centreeuropees que van tenir lloc en immensos fossats, avui ben documentats.

Sabem tantes i tantes coses d’aquell temps que gairebé no cal dir-ne més ni saber més detalls, perquè el que fa el cor petit no és l’esdeveniment, sinó el conjunt de la peripècia, o sigui la història. El sentit històric és això. I és precisament el sentit de la història el que demostra que el mal és sempre un projecte, mai un atzar, mai un absurd.

El dietari que ha publicat l’editorial barcelonina Gedisa amb el títol He viscut tan poc ha portat al català una versió bella i elegant d’aquell document. Hi ha un gènere del dietari, de la mirada biogràfica que guaita a fora per mirar a dins, a un mateix, i entendre. Gosaria dir que no hem de considerar aquest gènere com exclusiu de la literatura. Llegint el dietari d’Eva Heyman el pensament se me n’anava a l’obra de la pintora Charlotte Salomon i la sèrie de guaixos en què conta el creixement del nazisme a la seva ciutat, Berlín, i que just va titular Vida o teatre. L’obra va ser el resultat d’un esforç per recordar vivències i trobar sentit al que passava; i ho va pintar molt lluny, a Villefranche-sur-Mer, prop de Canes. Tenia 26 anys, era una refugiada jove, el govern francès de Vichy la va detenir i deportar. Va morir pocs mesos després a Auschwitz.

El record dels fets és aconsellable, esclar; però gosaria dir que el més convenient és tenir present l’esforç per poder recordar, públicament, aquells esdeveniments, aquells desastres. La seva evocació sembla avui una obvietat, forma part d’allò que cal conèixer, condemnar i commemorar per ser ben acceptat. Però ha costat molt, per exemple a Catalunya. El gener del 1981 el diputat Josep Benet va demanar al Govern si s’afegia a la celebració internacional del 5 de maig per commemorar l’alliberament dels camps nazis “tenint en compte que milers de catalans sofriren en aquells camps, moltíssims dels quals van morir allí. ¿No creu el Govern de la Generalitat [...] que per fer conèixer a les noves generacions el sacrifici d’aquells milers de catalans és convenient que la conselleria d’Ensenyament editi un quadern de record que es distribueixi a totes les escoles de Catalunya el proper 5 de maig en un acte de record i homenatge als catalans que van morir als camps de concentració nazis?” (BOPC n. 18; p. 435). La resposta del Govern la va donar el conseller de Presidència, Miquel Coll i Alentorn: “El govern de la Generalitat és conscient de la significació que té la commemoració de l’alliberament dels camps de concentració nazis el dia 5 de maig, però la pregunta de l’il·lustre diputat té diverses implicacions que no poden ésser contestades sense un detingut estudi en tots els aspectes i sobre les quals el Govern hauria de decidir oportunament el que s’escaigui” (BOPC n. 21; p. 435). El “detingut estudi de tots els aspectes” no es va fer mai, esclar.

Avui una resposta com aquesta és impensable, però és bo recordar que ha existit perquè ens permet valorar l’esforç de molts agents socials -entitats memorials, escriptors, professionals de diversos rams, cineastes, editors...- que han fet que l’estat d’opinió canviés i que les institucions se’n facin ressò i promoguin la commemoració i el record que il·lumina el present. Ara bé, com que parlem de commemoracions, i d’un dietari -és a dir de la transcripció d’una experiència viscuda i pensada-, per a mi el text d’Eva Heyman transmet un element singular, inqüestionable: l’Holocaust no va ser -i doncs no és- un assumpte merament jueu, sinó d’implicació universal i, per tant, la seva commemoració no és patrimoni jueu, ni de les víctimes no jueves, és el trist patrimoni que compromet tota la societat: a aquells que van col·laborar en el genocidi, a aquells que van restar indiferents o espantats, i als que van resistir i combatre contra el que passava. Avui, les commemoracions de l’Holocaust formen part del ritual dels estats democràtics (i de les dictadures també, com la Xina, que recorda el gueto de Xangai durant l’ocupació japonesa), gràcies a la perseverança d’entitats memorials durant els temps difícils; però l’apropiació commemorativa de les víctimes corre el risc d’aïllar el record en el marc institucional, fent-ne un ritual administratiu indiferent per a ciutadans i veïns, impedits de penetrar-hi i donar les seves pròpies versions, les seves iniciatives. Sigui com sigui, aquest llibre dóna compte del turment d’una adolescent que per comprendre i reivindicar la vida escriu, perplexa i espantada. La potència del text és just aquesta, l’esforç per viure; un ànsia per la qual passen bicicletes i regals d’aniversari, desfilades militars dels ocupants i desdeny de coneguts, enamoraments, minúcies, criaturades i esdeveniments històrics que els acompanyen. El darrer tram de la seva vida no el va escriure. Enviada pel doctor Mengele a la cambra de gas, va morir a Polònia el 17 d’octubre del 1944. El darrer que Eva va dir al seu dietari és: “Ja no puc seguir escrivint, petit diari meu, els ulls se m’inunden de llàgrimes. Me’n vaig a trobar la Mariska”.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF