El profe de lite

La cultura ens refina en el sentit més literal del verb. Una societat que llegeix és una societat que pensa, que dialoga, que progressa

No hi ha gaire gent tocada (de l’ala) per la vena poètica. A la majoria dels nostres conciutadans no se’ls acut mai comprar un llibre de versos i no llegeix un poema en tota la seva vida. Llevat, ai las, d’un període de l’adolescència en què és obligatori llegir, estudiar i analitzar poesies. Quina cosa més estrambòtica!, quina raresa més allunyada del sentit pràctic que han de tenir els plans escolars! Quina feina més estranya, la del professor de literatura. Com a profe de lite, em vaig sentir moltes vegades com un marcià. Com un predicador que no toca de peus a terra, un profeta que anuncia una terra promesa que en realitat no interessa a ningú. Per això començo per la poesia, que és la manifestació més extrema de la literatura i la més difícil d’encaixar en la prosa de la vida quotidiana. Però... és ben bé així? ¿La poesia, i, per extensió, la literatura, va per una banda i la vida quotidiana per una altra? ¿Les hores dedicades a ensenyar literatura són una lamentable pèrdua de temps?

La comprensió i el gaudi de l’art en totes les seves manifestacions és o hauria de ser una fita constant de tot el sistema educatiu

Dues consideracions abans de continuar. L’ensenyament de la literatura no es pot deslligar de l’aprenentatge de la llengua, forma part de l’objectiu permanent, des de P3 fins a la universitat, de millorar la competència lingüística per llegir i escriure cada vegada amb més perspicàcia i amb un domini més aprofundit de l’eina, dels infinits recursos de la llengua en tots els seus registres, des del col·loquial fins al literari més culte. I, d’altra banda, l’ensenyament de la literatura forma part d’una línia mestra que travessa o hauria de travessar totes les etapes educatives, la del desvetllament de la sensibilitat i la configuració dels gustos propis. La comprensió i el gaudi de l’art en totes les seves manifestacions -literatura, arts plàstiques, música, dansa, cinema- és o hauria de ser una fita constant de tot el sistema educatiu.

Torno a la feina del profe de lite que va a contracorrent de tot i es dedica a esmolar la sensibilitat dels alumnes, a fer-los pensar, a emocionar a partir d’un material tan volàtil com les paraules. Té la responsabilitat de promoure el gust per la lectura analitzant textos en profunditat i fent llegir llibres sencers, fins i tot d’una manera tan antinatural com són les lectures obligatòries. Però aquest és el repte, fer descobrir el món immediat i mons desconeguts, fer entendre la complexitat de la naturalesa humana a través de l’artifici literari. I ajudar a descobrir-se a un mateix, sentir-se retratat en històries alienes que disseccionen els nostres sentiments, les nostres pors, les nostres contradiccions.

Recordo dels meus anys de docent una polèmica amb els meus companys a l’hora de fixar les lectures d’un curs escolar. Una de les propostes era Romeu i Julieta ; jo m’hi oposava perquè trobava Shakespeare massa elevat per a nois i noies de quinze i setze anys. Em semblava que la densitat verbal de Shakespeare era per a cursos superiors. Jo havia fet llegir Hamlet, La tempestat, El rei Lear i El mercader de Venècia i sabia que funcionaven molt bé en grups d’alumnes exclusivament de lletres. Però em vaig equivocar de mig a mig. Romeu i Julieta va connectar de meravella amb l’esvalot hormonal dels adolescents. I sempre vaig pensar que, gràcies a aquella lectura obligatòria, una pila de nois i noies van connectar amb Shakespeare i l’alta literatura. Això queda per sempre.

Els docents del ram voldrien classes diàries de literatura. Això permetria compatibilitzar la teoria i la història literàries amb la pràctica de l’escriptura i les lectures. Però, com que no es poden satisfer les demandes del professorat de totes les matèries, cal ajustar-ho tot, programes i lectures, a uns horaris escassos. Cada vegada més escassos, més esquifits, més depredadors de les humanitats.

Cada espasme reformador es vanta de devaluar les humanitats més que l’anterior

Quan parlem d’humanitats, el criteri utilitarista fa de mal mesurar. Es pot tenir una vida ordenada i ser feliç sense llegir mai un llibre, sense distingir entre l’arquitectura romana i la romànica, i sense sentir cap inquietud metafísica. D’acord, però això no converteix la literatura, la història de l’art i la filosofia en matèries prescindibles. No, però sí. Així ho consideren les polítiques educatives, tan donades a reformes peremptòries, erràtiques i sense calat pedagògic. Cada espasme reformador es vanta de devaluar les humanitats més que l’anterior i persistir en el bunyol de confinar l’art, la història, la literatura i el pensament als plans d’estudis dels estudiants de lletres, que, al seu torn, són una branca inútil de l’ensenyament als ulls del legislador.

El profe de lite està obligat a recordar que la cultura d’un país es basteix des de l’escola. Que la cultura ens refina en el sentit més literal del verb. Que la literatura són unes ulleres que ens ajuden a entendre el món i a entendre’ns a nosaltres mateixos. Que una societat que llegeix és una societat que pensa, que dialoga, que progressa. Que la lectura no s’oposa a l’entorn digital, al contrari, és un contrapès que demana un recolliment, una concentració i un silenci cada vegada més necessaris. Els hàbits són, per definició, el resultat d’actes realitzats de manera sostinguda durant molt de temps. Un país no recolza en els premis Nobel i la política cultural d’aparador, sinó en una societat culta i llegida, i això comença sempre a l’escola, amb l’esforç dels professionals i amb el treball a l’aula. Però sense hores lectives no hi ha res a fer i el país del futur serà cada cop més inculte, més adotzenat, més vulgar.

EDICIÓ PAPER 20/05/2018

Consultar aquesta edició en PDF