21/08/2016

Tornar la canalla al carrer

4 min

Al meu poble i als que freqüento observo els carrers. Hi veig gent però hi trobo a faltar canalla. No veig grups de nens sols pel carrer. Bé, n’hi ha algun a prop dels parcs grans i a les perifèries, però no més. Com a símptoma i ja que som a l’estiu, tenim la desaparició dels focs de Sant Joan concebuts íntegrament pels infants. Què ha passat que pels carrers ja no hi ha nens? “Ni aquí ni enlloc -em diuen-. I compte, que segons com està mal vist!”

Pregunto. Se’m respon que, d’una forma generalitzada, el format es va exhaurir a principis dels 90. Em donen raons que em convencen i raons que no. La primera, el cotxe. Abans n’hi havia un per casa i no a totes; avui gairebé a totes n’hi ha dos i a voltes tres. Pel cap baix, el triple de màquines! La segona, el caliu social que s’ha esvanit: la mare o la padrina que s’estaven a casa, la veïna que feia vida al portal, el botiguer... Això versus la casa buida, el carrer buit. També ho entenc, i va lligat als temps. Les raons que no em convencen: la profusió de raptaires i gent de mala fe. Moderna versió de l’Home del Sac fins a mil voltes anomenat. Déu me’n guard avui de tocar un nen!

En moltes menjades amb els amics s’acaba parlant de canalla. És lògic, és el que vivim, patim i gaudim. Inevitablement, la conversa ens retorna a la nostra, d’infantesa. I és llavors que, d’una determinada generació enrere, i sense ser-ne gaire conscients, fem una defensa abrandada del concepte de llibertat. La llibertat en estat pur de l’infant que vam ser. En sortir d’escola, el cap de setmana, de vacances. La llibertat de sortir de casa a una hora i no tornar fins a una hora convinguda. Sense més condicionants. Quina confiança tenien els pares de llavors en els fills... ¿Era inconsciència? És evident que el rang de l’infant en la societat ha pujat esglaons. Es tracta d’escatir si el tracte amb els menuts -en aquesta qüestió- estava basat en una relació més confiada i espontània, més natural. Per contra, la realitat d’avui la coneixem prou: els nens fan l’horari escolar i, tot seguit, comencen les extraescolars ordinàries, i en cap de setmana i vacances, les extraordinàries. A casa, les pantalles en els seus diversos formats ocupen bona part del temps que queda vacant.

On queda la noció d’aquesta llibertat en plenitud? Aquest sentit s’adquireix per reiteració i per absència de guia (parental o d’altre tipus). Abans els nens de la capital que anaven al poble l’adquirien a base de passar-s’hi tot l’estiu. I encara no prou... Sortir alguna estona de tant en tant no basta perquè s’assumeixi com a cosa natural. I la llibertat és un valor suprem que, per fer-te’n capaç, ajuda molt haver-lo exercit. La infantesa continua sent un moment òptim per fer-ho.

En segon lloc, vivim en una societat amb una gran dosi de realitat virtual: l’economia és financera; des del telèfon i les xarxes resolem gran part de les necessitats i gestions diàries; les fotos i les cartes es veuen, no es toquen; a diferència de 40 anys enrere, quan més de la meitat dels pares devien ser pagesos, viatjants, botiguers, obrers o paletes, avui hi ha pares que tenim dificultats per fer entendre als fills el nostre ofici. Davant d’aquesta immaterialitat, el substrat, les relacions i el joc del carrer són ben tangibles.

I tercer. Els nens d’ara afrontaran el futur amb una gamma de capacitats tècniques (idiomes, música, esport...) que aquelles generacions no vam tenir o que hem assolit més tard. Ells les han adquirit a partir dels 5-6 anys a base de sumar hores a la seva jornada. Però aniran mancats de l’habilitat social que confereix relacionar-se amb desimboltura i visió en entorns que d’entrada els són més desconeguts i, algun cop, hostils. El dia que el nostre nen de deu anys arribarà espantat a casa perquè uns matxots l’han fet córrer ens esverarem. Però objectivament, i si l’infant aprèn de les circumstàncies al ritme comú, haurà adquirit eines per evitar tornar a passar pel tràngol i gestionar-ho d’una manera diferent. Si no ho fa als 10 ni als 12, s’hi acabarà trobant als 18, amb un dany objectivament més alt.

En resum, perdent el carrer perdem tres elements: la noció de llibertat en estat ple (una cosa més profunda que l’anomenada autonomia); contacte amb la realitat, i habilitat social. I totes tres van lligades, si més no indirectament, a un quart: la creativitat.

En molts indrets la gent es queixa que els adolescents es tanquen en locals. No és estrany, és la continuïtat lògica a una infantesa encaixada en un o dos grups de congèneres. Diverses ciutats s’han adonat de la gravetat del que hem perdut i s’han posat a treballar. Hi ha maneres, i a la xarxa comencen a proliferar experiències, algunes de ben properes. Per tot això, els pares que realment vulguin donar una formació més completa que no s’oblidin del carrer. Ningú no el reivindica i no surt a cap manual. Ni un. Però és bàsic. I marcarà diferències.

stats