El pitjor còmic sóc jo

No cal que busqueu més. Sóc el pitjor humorista del panorama audiovisual. Si existís un infern per als còmics més detestables, em tocaria jaure al costat del radiador. Sóc el responsable de les bromes més desafortunades i grolleres.

Com quan una entrevistada em va explicar que durant la guerra, la seva família havia amagat maquis, i no se'm va acudir res millor que preguntar-li si eren de salmó o de tonyina. Sóc l'insensat que va provar d'imitar en Cruyff i els oients van pensar que feia la veu de Manuel Fraga. Mereixo la infàmia per haver gosat fer riure, sóc escòria de l'entreteniment. O potser tot el contrari. No m'estic autocompadint ni fent una demostració obscena de falsa modèstia. Per a uns sóc una lacra de la faràndula radiofònica i d'altres exageren les meves aptituds sense mesura. Fa pocs dies, l'Andreu Buenafuente va rebutjar el reconeixement com a millor presentador a una revista que no em paga perquè en citi aquí el nom. El motiu: que la mateixa publicació atorgava la distinció de pitjor còmic a Pablo Motos. La decisió és respectable i el corporativisme entre humoristes justificable, només faltaria. L'humor és eteri i no admet fórmules. El que fa riure a uns és motiu de querelles criminals per a uns altres. Els gustos es mouen per exclusió: si m'agrada tal cosa, no em pot agradar aquella altra. Però el que val és intentar-ho, sabent que l'opinió pública no té compassió.

A tots aquells que crucifiqueu els humoristes que no són del vostre gust, us convido a fer un exercici. Penseu en el vostre pitjor dia, després de pagar l'IVA o que 4 camions articulats hagin atropellat el vostre gat. Ara poseu-vos davant d'un micro o d'una càmera i proveu de fer gràcia per obligació. Ara sí. Feu riure. Us ho dic jo, el pitjor còmic del món. O el millor.