Gràcies, professor Peldepolla

Què s'ha de dir quan es rep un premi? Cal pronunciar un discurs grandiloqüent que miri de canviar el món? N'hi ha prou amb un agraïment pelat, com qui ha baixat a comprar patates? O és lícit aprofitar-ho per anunciar la venda d'un Opel Corsa Jaca de l'any 90? Arriba el temps de collita de guardons al món de l'espectacle i després de cada gala reprenem l'etern debat sobre els interminables discursos d'agraïment.

Costa d'entendre el notable èxit de les emissions televisives de les gales, quan l'endemà tots rondinem per les lletanies d'amics, coneguts i saludats a qui els premiats dediquen els guardons. Dalt de l'escenari, amb els ulls entelats per l'emoció i sostenint un guardó pesant i de difícil subjecció, el triomfador recorda amb detalls el seu arbre genealògic i tots els que han participat en el seu periple artístic. Davant de milions d'espectadors, esmenten la tieta segona que els va descobrir el món artístic, els amics que sempre van confiar en les seves aptituds, el quiosquer que guardava els retalls de les seves primeres aparicions en premsa i, fins i tot, aquell professor, amb afecte rebatejat Peldepolla per l'arrissat púbic dels seus cabells, que havia vaticinat que fracassarien amb estrèpit.

Sembla difícil acabar amb la tradició de les tirallongues d'agraïments si no és suprimint les gales d'entrega, o evitant que els premiats pugin a l'escenari, llançant-los el guardó perquè l'entomin com puguin des de la butaca. Fins aleshores seguirem sent testimonis del noble espectacle de l'agraïment. Sentirem verbalitzades les gràcies que potser feia temps que s'haurien d'haver donat. Gràcies que restaran recloses en la decepció dels que es queden sense el premi de poder ser agraïts. I per acabar, esclar, que no s'oblidin de donar les gràcies a tothom per aguantar-los el rotllo.